“La 39” és un espectacle de teatre musical que vol ser un homenatge al propi gènere des d’una visió irònica, sincera i contemporània.
La Clara és una actriu enamorada dels musicals que cansada de treballar servint cafès i fer càstings decideix fer el seu propi musical. Però lluny de la imatge que s’ha construït, sobretot gràcies a l’imaginari del cinema americà on els protagonistes sempre aconsegueixen els seus somnis, la realitat resulta ser molt més prosaica.
En un dels càstings coneix en Pol, un noi ben plantat i amb bona veu que treballa pintant cases, i li proposa fer un musical junts. Aviat se’ls uneix en Litus, un artista de carrer i client habitual del bar. La falta de recursos i els problemes personals que arrosseguen faran complicat que arribin allà on volen.
És un tòpic dir que els actors, quan no estan a l'escena, fan de cambrers. Puntualment, visiten els locals de restauració si estan preparant un espectacle ("tres cafès a la taula del fons") o si es fan una cervesa després de veure un col·lega i que serveix per fer una anàlisi descarnada un punt cruel fruit de l'enveja o de provar de seduir les productores o directores que busquen completar el repartiment del seu proper muntatge.
El llibret de Víctor Sancho s'ha dedicat a recollir l'anecdotari més càustc de la professió i engiponar-lo en tres protagonistes, entusiastes, que lluiten per triomfar actuant (ni que sigui al carrer). Voltant aquests personatges, altres de mitjana edat que representen d'alguna manera el sostre de vidre que els deixa sempre en el primer esglaó de la fama: Sempre, són carn de càstings i mai acaben de rebre la trucada que suposi el seu debut. Davant d'aquest fracàs, decideixen constuir-se ells mateixos l'oportunotat. Es creuen allò de fer-se a un mateix. Però durant el viatge trobaran moments per sentir-se defraudats. Perquè un castell pugi, tots han d'anar a la vegada i sense dubtar quin és el seu propòsit principal. Si un falla, tremola, flaqueja, les cartes s'ensorren, irremissiblement. Per discreta que sigui la proposta. En el trio hi ha l'empenta de la que vol portar el timó (Clara). Hi ha la mirada negativa però que no abandona mai el barco (Pol). I l'ànim més eixalabrat, que sempre mira l'horitzó, conscient de les limitacions de l'embarcació (Litus). Però per sota d'questa trama, el que es percep és que des del mafiós a la vídua misteriosa o l'estrella del music hall, tots els intèrprets s'ho passen bé participant-hi. Batega unes ganes d'agradar que trapassa al públic.
La productora 3quefan han posat en pràctica allò que els seus personatges proven de tirar endavant. Ho han fet amb la valentia de saber que les oportunitats s'han de treballar. I per això, hi ha un notable repartiment d'11 intèrprets (4 d'elles formen el cos de ball). La música de Carlos de Salvador, per ara, sona enllaunada. Funciona però, sens dubte tindria tot un altre ressò si fos en directe (encara que fos només per a teclat i amb algun contrapunt d'un instrument més dolç per a les balades).Que hi hagués una mínima interacció (ni que fos només sonora) li donaria una empenta definitiva a escenaris de musicals (siguin de format mitjà com aquest, o de petit format). L'escenografia, molt pràctica i senzilla, apareix i desapareix (preciosa la imatge de dins del metro o en el restaurant amb estovalles).
Els de La 39, ja et trucarem són personatges que es podria dir, estan fets de la seva mateixa ànsia i il·lusió. I també les ombres de les pors. Les dificultats en el cant o en el ball es juguen a favor en aquests protagonistes que volen ser madurs però que encara són tendres i insegurs. Per això, que hagin accedit a l'Aquitània s'ha de valorar com el seu primer triomf. La peça s'enrosca en trames secundàries que ajuda a donar un contrapunt a la seva recerca de crear un muntatge propi. I que revela les soledats i les buidors dels que, aparentment, ja tenen la seva trajectòria vital traçada estable. A la funció de dissabte la directora Bibiana Morales substituïa a Marina González (en el paper de Clara). Res ho va fer evident; estava molt ben emplastada l'actuació amb els seus companys de projecte Alberto Ladron de Guevara (Pol ) i Jordi Farrés (Litus).
Ara que s'olora el comiat de Dagoll Dagom (despres de la segona temporada de L'alegria que passa i l'esperat retorn de Mar i Cel per a la tardor del 2024), es fa urgent trobar fórmules perquè el musical en català tingui espectales de gran format que el substitueixin. Grups com La Barni (La filla del mar), WecolorMusic (Alan) o La Brutal (La importància de ser Frank) o projectes com RIIING poden sentar les bases. Però hi ha molta decisió política i creativa pendent. La gent de 3quefan es podrien sumar a aquesta campanya de construcció d'un espectacle per a tots els públics, sigui a partir d'una enèssima adaptació de pel·lícules de Hollywood (Sugar, Ningú pes perfecte) o bé en la suggerent creació pròpia. Cafè per a tothom! També per a l'entusiasme del 3quefan.
