En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.
Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?
Finalista a música original/ adaptada. Premis de la Crítica 2019
Finalista a Il·luminació. Premis de la Crítica 2019
Ha plogut molt (concretament 11 anys) des que un Oriol Broggi que començava a despuntar com a director teatral va oferir a la sala gran del TNC la seva versió d’El cercle de guix caucasià de Bertolt Bretch. Ara, amb un currículum farcit d’èxits i un estil molt personal que ha forjat principalment en muntatges a la Biblioteca de Catalunya, torna al mateix autor fixant-se amb La bona persona de Sezuan, una obra considerada menor que li permet desplegar de nou un joc teatral que té molt d’ancestral, de conte.
L’argument gira al voltant de Shen-te, una prostituta d’un poblet d’una Xina imaginària que, com a premi a la seva bondat inqüestionable rep dels déus un premi econòmic. La pobresa dels qui l’envolten, però, obligarà a aquesta dona a prendre difícils decisions que posaran en dubte la seva bondat.
D’entrada, sembla que Broggi hagi volgut embolcalla també d’amabilitat. Una amabilitat que es tradueix, per exemple, amb un gran protagonisme de la música de Joan Garriga i la seva banda. Amb aquest vestit, el que ja de per si és un simple conte, perd part de la seva moralitat, un xic antiga i estranya, i la proposta acaba convertida en una bonica història molt allunyada segurament de les intencions de Bretch. Sí, patim una mica per les dificultats de la protagonista per fer el bé malgrat les adversitats, però és un patiment controlat, que no incomoda en cap moment.
Però tot aquest embolcall, lluny de ser negatiu per a la funció, la converteix en un gran espectacle teatral. Sentim que músics i actors juguen dalt l’escenari, i podem gaudir un cop més de solvents interpretacions, entre les quals destaquen l’entranyable aiguader de Toni Gomila i la sempre emocionant Clara Segura, tota una garantia que repeteix un cop més amb Broggi.
En definitiva, La bona persona de Sezuan és una proposta recomanable per tothom que viu el teatre com un joc escènic i que gaudeix pel simple fet que li expliquin una bonica història. Si algú, a més a més, aconsegueix treure’n alguna reflexió (segurament amarga i trista), millor encara.