¿És possible una altra mirada de l'obra «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht com si Bertolt Brecht fos un autor del segle XXI? Per rebatre totes les reticències sobre el clàssic, cal dir, definitivament, que sí. El director Oriol Broggi, i bona part de la troupe de La Perla 29, ho demostren amb una de les versions teatrals dels últims temps que està destinada a fer antologia.
I això, no només per l'aposta conceptual de la posada en escena sinó també pel repartiment, esclar, encapçalat per l'actriu Clara Segura, en el paper protagonista de Xen Te i fent doblet en el paper del seu cosí Xui Ta, explotador sisplau per força dels obrers i de tot el que es belluga al voltant de Sezuan; actuació reforçada per l'actor Joan Carreras, en el paper del presumpte aviador Sun; rematada per l'actor Toni Gomila, en el paper de l'aiguader Wang de Sezuan; i acompanyats tots, permanentment durant les tres hores de l'obra, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, àlies “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites pel mateix Bertolt Brecht al marge de l'obra, escrita entre el 1938 i el 1943, en el seu exili als Estats Units.
Queden lluny ja, malgrat que la memòria és traïdora, els muntatges catalans anteriors: el de Ricard Salvat, amb Núria Espert, al Teatre Romea (1966); el de Fabià Puigserver, amb Anna Lizaran, al Mercat de les Flors (1988); o el de Ramon Ribalta, amb Mònica Alfara, del Teatre del Sol de Sabadell, al TNC (2001). Tots tres, per cert, partint sempre de la brillant i vivíssima traducció de llengua de la vora del foc de Feliu Formosa, la mateixa traducció que ha adoptat també ara Oriol Broggi.
El resultat evident d'aquesta nova versió és convertir «La bona persona de Sezuan» en una mena de rondalla popular —potser ho ha estat sempre i les circumstàncies socials i polítiques de cada moment no havien permès que es detectés prou— que s'explica amb la mateixa complexitat i narració poètica de Bertolt Brecht, però amb una aparent senzillesa que la fa intel·ligible i que l'endolceix amb les intervencions musicals i algunes picades d'ullet de referències locals —llicència al marge de Brecht— com una de les sentències de l'aiguader Wang quan diu, preocupat pel seu negoci ambulant de l'aigua: “La font que no vessa, la font que no plora, me fa plorar a mi.”, un vers extret del poema «La relíquia», del poeta mallorquí Joan Alcover, i suposo que probablement una aportació actoral en hores d'assaig d'aquest trobador modern de les Illes que és l'actor Toni Gomila.
L'obra es desenvolupa escenogràficament estilitzada, amb algun mòduls mòbils que desmunten i munten l'escenari, ara fent un fossat al centre quan cal encabir-hi el cor de personatges o ara fent una tarima quan cal celebrar-hi la festa del casament frustrat, amb una il·luminació càlida que matisa cadascuna de les seqüències i utilitzant la dotzena d'intèrprets i quatre músics a cor què vols, la majoria en dobles papers, omplint l'espai com si realment tot Sezuan anés i vingués atrafegat i els intèrprets fossin, no una, sinó tres dotzenes.
La remarcable interpretació de Clara Segura, en el paper de Xen Te, passa de la candidesa de la prostituta de casa de cites de Sezuan a ser la generosa botiguera de la botiga de tabacs, l'apassionada enamorada de l'aviador Sun, disposada a donar-ho i a perdre-ho tot per ell, o a crear el personatge fals d'un cosí seu per enfrontar-se al desbordament de la seva lluita per fer el bé i ser la bona persona que li encomanen els tres déus de pas per Sezuan (els actors Jordi Figueras, Xavier Ruano i Ramon Vila), tres viatgers gairebé màgics que acaben desapareixent cel amunt en una imatge simbòlica de vestuari, escena de paràbola, rentant-se les mans sobre la misèria que assota le gent de Sezuan i predicant, a canvi, com a únic remei, que els que s'hi quedin siguin sempre “bones persones”.
Ja ha quedat clar, però, que «La bona persona de Sezuan» necessita la força coral de tots els personatges. Al costat dels esmentats aiguader i aviador (els actors Toni Gomila i Joan Carreras), encara hi ha les intervencions d'una desconeguda aquí Mercè Pons, la propietària sempre pendent de cobrar el deute; o de Jordi Figueras, el ric i generós senyor Xu Fu; o de la mare de l'aviador, entre tres papers més, de Míriam Alamany; o la senyora Xin, l'única confident de Xan Te, interpretada per Màrcia Cisteró; a més del policia, una mena de bobby anglès (Albert Prat) i el nebot pillastre (Marc Rius), i finalment, Clara de Ramon, la cunyada, que protagonitza un solo de tarima, micro en mà, a l'hora del festeig de casament i que, també aportació espontània en hores d'assaig, és autora d'una il·lustració que reflecteix la figura de Xen Te convertida en el cosí fals, en un gest de desesperació clamant al cel pel sacrifici que representa haver de prendre una cinquantena de decisions només per aconseguir fer de “bona persona” en un pou d'injustícia i de maldat. (...)
