La bona persona de Sezuan

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi, Paco Mir
Intèrprets:
Jordi Figueras, Albert Prat, Xavier Ruano, Clara Segura, Toni Gomila, Mercè Pons, Marc Rius, Ramon Vila
Autor:
Bertolt Brecht
Traducció:
Feliu Formosa
Ajudant de direcció:
Joan Miquel Artigues
Músics:
Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch, Madjid Fahem
Escenografia:
Oriol Broggi, Josep Iglesias, Arts-Cenics, SL
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Vestuari:
Annita Ribera, Georgina Viñolo, Època
Composició musical:
Joan Garriga
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, La Perla 29
Companyia:
Eòia
Sinopsi:

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

Finalista a música original/ adaptada. Premis de la Crítica 2019

Finalista a Il·luminació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La bona persona de Sezuan

10/02/2019

Dels que fan Història

per Iolanda G. Madariaga

S’ha de veure! S’ha d’anar al TNC a gaudir d’un magnífic espectacle per a tot tipus de públic malgrat la seva durada. Poc més de tres hores (inclòs el descans) poden espantar al públic poc avesat a aquests formats; en aquest cas, però, afirmo amb convenciment que no doldrà ningú. Perquè aquesta versió del clàssic brechtià és gairebé un musical, un musical tal i com concebia Brecht els seu teatre: fet amb cançons populars o popularitzables, amb els músics en directe sí, però amb músics avesats a trepitjar escenari i a interrelacionar amb el públic. Hem de recordar que Brecht va viure l’esplendor del cabaret literari alemany just en el cor de la República de Weimar. Les seves col·laboracions amb Kurt Weill -malgrat les seves diferències- van suposar importants contribucions al gènere del musical (Die Dreigroschenoper, L’òpera dels tres rals, 1931). Però els camins de l’exili de Weill i els de Brecht, ambdós perseguits pel règim nazi, van ser diferents; Brecht va estrenar La bona persona de Sezuan (Der gute Mensch von Sezuan, 1938-40) a Zurich (1943) amb partitura musical i cançons del compositor suïs Ulrico Georg Früh. En la versió actual, les cançons i la banda sonora corre a càrrec de Joan Garriga (Dusminguet, La troba Kung-Fú) que ha revisitat la seva discografia versionant alguns dels grans temes de Vafalungo (El pardal, Les ampolles,...) -aquell llarga durada de 1998 que va elevar la “patxanga” als altars de la música- i algun altre de La troba Kung-Fú. Garriga s’acompanya de Rambo (Francisco Batista), Marià Roch i Madjid Fahem, i també d’alguna col·laboració ben reeixida del repartiment actoral.

No desvetllem res si diem que aquest conte moral sense moralina que planteja Brecht té un final que no és un final. Hi ha qui atribueix aquest deixar suspès el final al lliure albir de l’espectador, a l’escassa perícia de l’autor per sortir del jardí “moral” on s’havia ficat: existeix la virtut dins el mode de producció capitalista? On es pot trobar una “bona persona” en plena industrialització? De fet, Brecht fa dir als seus personatges que ells no en saben prou per trobar una resposta al dilema moral plantejat en el conte. Altrament, m’inclino a pensar que Brecht va dissenyar per endavant aquest final obert; una manera de passar la pilota al públic que s’adiu amb la seva obra teòrica Petit òrganon per al teatre (1949). Un final obert en la línia del amplíssim estudi teòric (referit a les arts plàstiques) que sobre l’obra oberta publicaria anys més tard Umberto Eco.

Oriol Broggi que ja s’havia apropat a Brecht dirigint El cercle de guix caucasià (TNC, 2008) ha anat trobant en “l’èpica teatral” un llenguatge propi. Com fa una dècada, parteix de la traducció de Feliu Formosa -tota una autoritat en l’obra de l’autor alemany-, ara actualitzada per Anna Madueño. S’envolta d’un equip artístic amb qui ha treballat abastament per oferir un espectacle grandiós sense ostentació de cap mena. Fidel a L’espai buit (The Empty Space, 1968) de Peter Brook, aposta per optimitzar tota mena de recursos i deixar el protagonisme en mans del seu magnífic elenc. Això no treu cap mèrit a la seva intensa tasca de direcció: la major part de l’elenc interpreta més d’un personatge i passa a ser “gent” amb breus canvis de vestuari per engrossir l’exèrcit de pidolaires, obrers, veïns... que requereix l’ambient de Sezuan. A més d’incorporar-se a la banda o marcar-se un solo per trencar, com no podria ser altrament, la ficció naturalista. Entrades i sortides a escena que funcionen com un mecanisme de rellotgeria i que inclouen -al menys en la funció referenciada- la incorporació del director a l’escena, amb la conseqüent clicada d’ullet al públic. El complex moviment escènic esdevé una autèntica coreografia subratllada en moments precisos que de nou redunda en el trencament amb el naturalisme. Per acabar-ho d’adobar, Broggi reactualitza el controvertit “distançament” abocant-nos a una Xina irreal on tan sols el vestit de la protagonista, l’únic dissenyat per a l’espectacle, apel·la discretament a la remota Sezuan.

De la interpretació cal remarcar la unitat de to del conjunt, un elenc que malgrat l’amplificació necessària per les característiques del muntatge, no oblida l’específic to teatral i excel·leix en la dicció. Broggi ha estat sempre sensible a la diversitat de la parla, en aquest sentit aplaudim la incorporació a l’elenc de Toni Gomila en el paper de Wang, l’aiguader que ens regala les oïdes amb el seu mallorquí clar i sonor i entoma amb gràcia i destresa la tasca d’un narrador excel·lentment camuflat en personatge. De Míriam Alemany, Màrcia Cisteró, Jordi Figueras, Mercè Pons, Albert Prat, Clara de Ramon, Marc Rius, Xavier Ruano i Ramon Vila -per ordre alfabètic- només dir que serveixen a l’espectacle amb el rigor i la generositat acostumats, conscients que el seu mínim gest, el monosíl·lab o el seu petit silenci formen part d’un tot indissociable. M’he deixat expressament Joan Carreres i Clara Segura, els protagonistes del conte. Ell, l’antítesi del príncep blau, fent de l’Aviador Sun encarna la vilesa des d’una ambivalent ingenuïtat, tota una proesa interpretativa. Clara Segura és la Xen Te (i el seu cosí, és clar), una bèstia escènica que omple l’escenari amb la seva sola presència. El doble paper del personatge ens permet retrobar la Segura en tot el seu ampli ventall de registres: de la càndida prostituta (només això ja és una fita) a la contundent fredor i la manca d'escrúpols del cosí Xui Ta, passant per l’enamorada que no té un pel d’ingènua. Clara Segura és capaç de fer esclatar tots els colors a escena i servir-los plens de matisos. Per si això no fos prou, deixant al marge el seu complicat personatge, també fa de pianista. Clara Segura mereix ja un lloc en el paranimf del teatre català. La bona ànima de Sezuan ha estat portada a l’escena catalana per les més grans: Núria Espert (Direcció de Ricard Salvat, 1966) i Anna Lizaran (Direcció de Fabià Puigserver, 1988). Ara podem afirmar amb rotunditat: també per Clara Segura (Direcció d’Oriol Broggi, 2019).