La bona persona de Sezuan

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi, Paco Mir
Intèrprets:
Jordi Figueras, Albert Prat, Xavier Ruano, Clara Segura, Toni Gomila, Mercè Pons, Marc Rius, Ramon Vila
Autor:
Bertolt Brecht
Traducció:
Feliu Formosa
Ajudant de direcció:
Joan Miquel Artigues
Músics:
Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch, Madjid Fahem
Escenografia:
Oriol Broggi, Josep Iglesias, Arts-Cenics, SL
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Vestuari:
Annita Ribera, Georgina Viñolo, Època
Composició musical:
Joan Garriga
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, La Perla 29
Companyia:
Eòia
Sinopsi:

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

Crítica: La bona persona de Sezuan

05/02/2019

No ens passem de bons, i gaudim del conte xinès de Brecht que Broggi ens presenta exhibint el millor del seu estil

per Ramon Oliver

És ben possible que, mentre Bertolt Brecht finalitzava als Estats Units i durant els seus anys d’exili l’escriptura de “La bona persona de Sezuan” , es creues algun cop amb John Wayne a alguna d’aquelles festes de Hollywood que ell mateix va freqüentar durant un temps. Però poc s’hagués pogut imaginar llavors Brecht que la silueta de Wayne s’acabaria escolant al conte xinès protagonitzat per una prostituta amb massa bon cor que tenia entre mans. I tot, gràcies a un director català que ha acabat fusionant el final potser imperfecte de la faula brechtiana, amb el final enlluernadorament perfecte de “Centaures del desert”, el millor western de la història del cinema.

Comencem doncs pel final. I  si pel camí se m’escola algun “spoiler” impertinent, que em perdonin amb la seva generositat aquests tres deus xinesos que , al començar la faula que Brecht presenta amb forma de teatre èpic, arriben a la ciutat de Sezuan amb els ànims per terra:  això de trobar gent bona de debò  i amb ganes de seguir fil per randa els bondadosos preceptes marcats per les divinitats, s’ha convertit en una missió impossible! Qui més qui menys, tothom fa trampes, tothom se n’aprofita del seu semblant, tothom menteix quan en pot treure algun avantatge. Esclar  que– i això, potser els déus ho obliden massa fàcilment a l’hora de venir amb exigències- també és veritat que qui més qui menys, tothom passa misèria i es veu obligat a treballar com un burro per tal d’alimentar la família i alimentar-se a si mateix, tothom és víctima d’abusos i explotació per part  dels poderosos, tothom malviu a habitacles que ni les rates voldrien habitar. Com pots exigir-li sempre bondat a qui no n’acostuma a rebre mai? Més encara quan – com comprovarà ben aviat la Xen Te- repartir bondat a dojo, et porta de cap a la ruïna. Aquest detall no l’han tingut en compte els déus, a l’hora d’anar per la vida amb tantes exigències ?

I esclar: quan posar-te dur amb els altres – els pobres morts de gana que acabaran aconseguint que tu també moris de gana - no et surt de dins perquè tu no ets així  , i quan tens uns déus que no paren de demanar-te bondat, el millor que pots fer es desdoblar-te en dos , i deixar que una de les meitats pugui dir i fer allò que l’altra meitat mai tindria la gosadia de dir i fer. I aquí és on  Brecht tira  mà d’un recurs del què ja se n’havia servit en certa forma a una recent obra anterior seva titulada El senyor Puntila i el seu criat Matti (1940); una obra que, d’altra banda (tampoc cal escandalitzar-se; els genis creatius entren sovint en concupiscència amb altres creativitats genials), sembla haver-se inspirat alhora en la pel·lícula de Charles Chaplin Llums de la ciutat (1931). A la peli, l’etern vagabund salva del suïcidi etílic un milionari que quan està ben borratxo és tot generositat i agraïment, però que quan l’alcohol s’evapora del seu cos es transforma en el més desagraït tirà capitalista. I això és exactament el mateix que li passa al brechtià senyor Puntila: com molt bé sap el seu criat Matti, amb unes copes de més el seu “amo” es presenta com el millor del col·legues, però en estat de sobrietat esdevé un menyspreable pou de mesquinesa.

 En qualsevol cas, a la Xen Te no li cal ni un glop d’alcohol (però sí una determinació que va en contra del seu caràcter, i un bon canvi de vestuari ) per transformar-se en el seu cosí Xui Ta, que no està per a bromes ni per a xantatges sentimentals. I evidentment, servint-se d’aquest desdoblament  Brecht deixa a la vista , d’una banda, la perversió d’un sistema que exigeix bondat i submissió als més febles  mentre premia alhora a qui sap superar la pròpia feblesa per imposar-se als altres amb determinació. Però d’altra banda, mostra també la dualitat que tots portem dins nostre  i relativitza els conceptes de “bondat” i “maldat” tal i com els entén allò que ara coneixem com a pensament políticament correcte. En aquest sentit, resulta remarcable observar com el teatre de Brecht ( i de fet, la seva mateixa personalitat) està lluny de respondre a aquella uniforme militància amb la qual de vegades se l’ha volgut identificar, simplificant una miqueta massa la seva veritable dimensió. Els mateixos mecanismes dialèctics defensats per Brecht, deixen a la vista la complexitat no exempta de contradiccions del seu propi teatre. És aquesta mateixa complexitat la que se evidència quan arriba l’epíleg de l’obra i un actor ( en aquest cas, la mateixa esplèndida Clara Segura que ha ofert un nou recital de sensibilitat interpretativa al llarg de les tres hores anteriors) els hi diu als espectadors: “ara, públic amable , no quedis descontent. Sabem que aquest final, no és gaire convincent...nosaltres mateixos hem quedat decebuts, sense trobar resposta, quan el teló ha caigut”. Però alhora, la disculpa reafirma la sospita que potser no existeixi un altre final possible: els déus seguiran amb les seves “bondadoses” exigències que mirant cap a l’ètica se n’obliden de la realitat, els aviadors ( i què bé pilota Joan Carreras el seu personatge!) ens seguiran entabanant  des de les seves pròpies frustracions, i les putes de bon cor seguiran necessitant d’un cosí sense manies que les ajudi a fer-se el cor fort. Potser el que ens cal és captar  com funcionen aquests mecanismes per intentar superar-los ,  i admetre que els finals poc convincents i mancats d’èpica són la millor forma d’entendre el teatre èpic en tota la seva complexitat.

No me n’he oblidat d’aquesta aparició final i gairebé fantasmagòrica de John Wayne, projectant-se en el muntatge de Broggi al gran ciclorama escenogràfic del TNC des de les imatges d’una obra mestra de John Ford. A “Centaures del desert”, Wayne encarna precisament tota l’ambigüitat d’una bondat que fa d’ell l’heroi solitari capaç de dedicar mitja vida al rescat d’una neboda segrestada quan era petita pels comanxes,  però alhora ple d’un odi que converteix la seva gesta en un acte massa proper a la venjança. Al final de tot – i aquesta és la imatge triada per Broggi- l’anti heroic heroi parteix tot sol deixant darrera seu una porta que es tanca, barrant-li ja definitivament el pas a la possibilitat de compartir amb algú altre la pròpia càrrega. I no és aquest també el destí d’una Xen Te a la qual els déus abandonen cridant “auxili!” mentre segueixen insistint en com n’és de bona? La diferència es troba ,en qualsevol cas, en el fet què mentre la irremeiable solitud de Wayne és un acte voluntari, la solitud futura  de la Xen Te ha estat del tot forçada per unes circumstàncies que li han tancat el pas a l’esperança.

No cal ni dir que en mans de Broggi, Brecht se n’oblida una mica d’ell mateix per transformar-se en un autor molt broggià , i rebre un bon bany d’estètica La Perla 29. Quelcom que fa una dècada, Broggi va intentar ja fer amb El cercle de guix caucasià , tot i que llavors es va quedar a mitges ,oferint un muntatge epidèrmic en excés. Per contra, el viatge a la Xina brechtiana del director acaba donant lloc a un dels seus millors muntatges recents. Certament, oblidar-se de les sonoritats de Paul Dessau ( magnífic compositor dels temes musicals creats per a l’obra el 1947) i substituir-les pels ritmes tirant a llatins ( encara que fins i tot el Bob Dylan de Don’t Thik Twice It’s All Right s’escoli a la banda sonora )  i gens germànics d’un Joan Garriga , és una operació un xic arriscada.  I és igualment cert que Broggi es deixa arrossegar per moments  una xic massa per la inqüestionable brillantor musical de Garriga i els seus , i algun fragment del muntatge resta així una mica ofegat amb tanta bona música de per mig. Però aquestes puntuals friccions entre el text i la partitura que l’acompanya queden del tot superades per la força equilibrada de tot l’equip interpretatiu, amb especial menció ( Segura i Carreras a banda)  al treball de l’aiguador Toni Gomila i del senyor Xu Fu d’un Jordi Figueras que es divideix en tres personatges . I per la coreografia amb què Broggi mou aquest equip per un molt ben dissenyat espai escènic il·luminat amb saviesa i sensibilitat. I pel molt ben mesurat sentit del temps teatral amb el qual Broggi resol escenes tan íntimes com la primera trobada entre Xen Te i el seu aviador sense avió, i escenes tan grupals com aquella altra en la qual l’aviador se n’oblida ja completament de la seva intenció de volar per convertir-se en temible capatàs d’una fàbrica que adquireix també cert aire chaplinià ( en aquest cas, el referent visual seria la mecànica producció en cadena de  Temps Moderns)  mentre el vestuari el fons fabril podria fer-te pensar en una mena de Metropolis rural i axinada. Broggi impulsa l’espectacle cap en davant sense permetre que la seva intensitat perdi mai força, sap remarcar tant l’emotivitat com la ironia del text encara que no vulgui entrar en altres terrenys més ideològics , i sap com fer-nos propera i creïble aquesta Xina de conte habitada per falsos xinos tan sotmesos com nosaltres als designis de déus que han fet de la bondat una condemna massa pesant.