La bona persona de Sezuan

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi, Paco Mir
Intèrprets:
Jordi Figueras, Albert Prat, Xavier Ruano, Clara Segura, Toni Gomila, Mercè Pons, Marc Rius, Ramon Vila
Autor:
Bertolt Brecht
Traducció:
Feliu Formosa
Ajudant de direcció:
Joan Miquel Artigues
Músics:
Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch, Madjid Fahem
Escenografia:
Oriol Broggi, Josep Iglesias, Arts-Cenics, SL
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Vestuari:
Annita Ribera, Georgina Viñolo, Època
Composició musical:
Joan Garriga
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, La Perla 29
Companyia:
Eòia
Sinopsi:

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

Crítica: La bona persona de Sezuan

08/02/2019

Jugant amb Brecht

per Marc Sabater

El teatre, quan és bo, és una de les millors coses de la vida, si no la millor. Aquesta reflexió us vindrà al cap repetidament quan aneu a la Sala Gran del Nacional --perquè hi heu d'anar sí o sí-- a veure el magnífic joc teatral en el qual Oriol Broggi ha convertit La bona persona de Sezuan. S'ha de dir d'entrada: és un espectacle magnífic, més encara perquè l'aposta del director requereix una complicada alineació entre el text, la interpretació, la música i, sobretot, un públic que entri en el joc i es deixi portar. Una opció arriscada que es mou en aquesta fina línia que separa la brillantor del ridícul i que, per fortuna de tots, cau de seguida en la primera opció, proporcionant-nos una de les obres que, a ben segur, marcarà la temporada teatral.

La bona persona de Sezuan és una obra potser no menor però sí molt ingènua de Bertold Brecht. Tant, que ell mateix hi va afegir un epíleg a manera de disculpa perquè, senzillament, el debat que proposa és impossible i el seu desenvolupament és un compendi de tòpics molt probablement, a hores d'ara, ja superats. Tres déus baixen a la terra intentant trobar una persona completament bona i sembla que la troben en Xen Te, una prostituta. A partir d'aquí, l'obra és un tractat més aviat simple sobre la dificultat de dur uns existència radicalment benigna amb un desenvolupament de curta volada que s'extingeix ràpidament i deixa el gruix del conjunt en la trama més que en el missatge.

Broggi n'és conscient i per això ha abordat la peça com un alt divertimento. La despulla de temptacions èpiques o transcendents i la converteix en un puzzle d'actors, personatges, músics i música. N'aprofita tot allò que té de teatral i, simplement, hi juga: fa sortir els tècnics a muntar l'escenografia a vistes, manté els actors damunt l'escenari fins i tot quan no hi intervenen, els fa col·locar i treuire l'atrezzo i, per damunt de tot, assenta l'espectacle damunt d'una banda musical que comença interpretant una banda sonora amb aires xinesos i acaba fent una mena de concert paral·lel amb una entitat pròpia. 

Tot plegat podria ser un caos sense sentit però el mestratge de Broggi ho converteix en un plaer al qual els espectadors no tenen més remei que rendir-se. Mestratge del director, s'entén, no només en la concepció de l'espectacle sinó també en la tria dels elements que necessita per a què aquesta aposta arriscada assoleixi la consistència ideal. I aquí és on cal citar, d'una banda, una Clara Segura rutilant, amb un personatge bipolar més difícil del que es podria pensar a primera vista i que, consolidada ja com una de les grans actrius d'aquest país, continua sorprenent agradablement. I, de l'altra, un Joan Garriga (Dusminguet, La Troba Kung-Fú) que transcendeix la seva aportació musical per convertir-se en un autèntic i imprescindible mestre de cerimònies. Al seu costat, un Joan Carreras que fa de Joan Carreras i un efectiu Toni Gomila completen la capçalera d'un cartell del qual no es depenja ningú.

El teatre, quan és bo, és una de les millors coses de la vida. Repetim-ho. La bona persona de Sezuan ho demostra convertint un text poc més que anecdòtic en una proposta memorable. No hi trobareu la bondat, però presenciareu una lliçó de bon teatre, d'aquelles que, a més de fer passar una molt bona estona, fins i tot arriben a eixamplar una mica l'esperit.