La chispa. Marc Angelet

informació obra



Autoria:
Marc Angelet
Sinopsi:

L'any 2021, el Grec Festival de Barcelona i onze sales de proximitat de la ciutat van posar en marxa el projecte conjunt On el teatre batega i van obrir una convocatòria de textos i projectes teatrals. Al Teatre Akadèmia, entre altres sales, s’hi van oferir lectures dramatitzades d'alguns d'aquests projectes, entre els quals La Chispa, el muntatge que firma el dramaturg Marc Angelet i que dirigeixen a quatre mans en la posada en escena d'enguany Ana Pérez García i Iban Beltran. Ells i els actors i actrius ens expliquen una història protagonitzada per uns joves emprenedors que han obert una botiga de barri dedicada al món del còmic. En cert moment, però, hauran de decidir si continuen al capdavant del seu negoci o si prefereixen convertir-se ells mateixos en superherois i superheroïnes que solucionin les malifetes que la gent de mala entranya fa cada dia. I és que tenen un bon exemple: al barri ha aparegut un superheroi que es fa dir La Chispa. Això sí: el busca la policia...

Marc Angelet va presentar el text a la convocatòria dels Teatres de Proximitat. Es tracta d’un dramaturg i director, autor de peces com Els Eufòrics (amb Pep Pla; Grec 2014), McBeth con quesoEl biògrafVoyager o la comèdia tecnològica eGo. Recentment ha coescrit Lapònia (amb Cristina Clemente), MILI KK (amb Jumon Erra) i Calma! amb la Cia. Guillem Albà. Entre els últims muntatges que ha dirigit, Artaban, de Marc Rosich i Marc Sambola, i el musical Infanticida, de Caterina Albert i Clara Peya.

Una coproducció del Grec Festival de Barcelona 2023 i el Teatre Akadèmia.

Crítica: La chispa. Marc Angelet

23/06/2023

Entre un misto i el bosc

per Jordi Bordes

(vist l'assaig general del 20 de juny, previ a l'estrena del Grec)

Marc Angelet torna al seu univers gore de Macbeth con queso i Call Center poblat de persones anònìmes, fracassades en un espai marginal. Potser la diferència, respecte els dos títols anteriors és que, aparentment, els venedors d'aquesta botiga de còmics hi són per convicció. Però la ruina és la mateixa. Voldrien viure en un món en què els seus compradors de revistes fossin veritables responent otakus.

En Manu i en Bruno son amics de la infancia. Els ha unit compartir les lectures dels Superherois de la Marvel, que ara han de compartir estanteria amb els Manga. Quasi tot es publica en castellà. Però ells ofereixen també el Manga en català. Han pogut assumir el traspàs de la botiga gràcies a la seva amiga comuna, que ha invertit els diners potser com a rebuig als seus pares i una vida aparentment regalada. La peripècia d'aquests protagonistes seria similar a la d'altres comerços que no quadren els balanços (com els de fruites de Kiss me love o el basar d'El Chinabum). Al darrere, ho demana l fet teatral, hi transita una raó amagada que fa esclatar l'acció. Darrere dels lectors de superherois hi ha el somni de fer una acció valerosa per a la comunitat, el desig de volar o de frenar un tren per evitar una tràgica col·lisió. anar amb una mena de pijama i els calçotets per fora dota la persona d'una posició privilegiada per a destacar. I des d'aquest pedestal, una acció heroica esdevé mediàtica. Bé que ho canten els d'Amics de les Arts a Súper Bon noi.

El públic de l'Akadèmia entra per la botiga del manga i es refugia a les butaques de sempre. Però aquest passar per les cortines d'entrada ja dóna la sensació d'entrar en un espai nou. La interpretació dels quatre intèrprets (Lluís Català, Maria Frias, Miguel Gómez i Núria Orellana) són de traca. Amb una energia positiva, escoltant-se fins a l'extrem i vivint la història absolutament paranormal com si estigués passant en aquell mateix instant. El treball que ha fet l'Akadèmia amb els sis joves seleccionats els ha obert les portes a la professió. Es percep que s'ha tingut molt més temps per cuinar l'acció i d'anar-la elaborant amb un equip conjuntament (amb la codirecció d'Iban Beltran i Ana Pérez García).

El canvi d'idioma serveix per revelar els petits monòlegs a públic que expliquen les raons perquè aquell personatge es troba en aquella botiga. I quins són els seus desigs i frustracions, que funcionen com a termòmetre de la desesperança dels joves. En realitat, el que respiren els intèrprets és ben al contrari del que expressen els seus personatges. Perquè hi ha unes ganes d'agradar, de disfrutar de cada rèplica, de cada moviment assajat, que transmet potencia als espectadors, atrapats per un thriller tendre i amb ganes que algú doni la clau perquè el món sigui una mica millor. Aquesta guspira és el misto que hauria d'encendre la revolució,. La necessiten però no saben organitzar-la. Son contradictoris des d'ells mateixos. Se senten aclaparats i potser per això es refugien en la fantasia del còmic. Sense saber-ho aquests personatges són deixebles de John Fisherman, el pescador que convida a cremar (literalment) els diners a Money for free.

Dèiem que Marc Angelet ha tornat al gore de fa més una dècada. Cert. Però ho fa amb una escriptura teatral molt més complexa i que fa molt més suggerent la trama. Hi intercal·la dobles històries en algunes escenes que permeten veure una situació en diferents espais temporals, com en una tridimensionalitat temporal, ente l'a part de la Kas (la noia estranya caçada al vol per Tínder) amb l'aparició d'El chispa, un heroi que comença a ser referent al Raval, gràcies a les publicacions que es pengen per les xarxes. El còmic també era el punt d'arrencada de Jo sóc la fúria, un treball en què traspua violència des del còmic.

Engeguem el seguiment del Grec amb una peça que puja molt les expectatives, des d'una simplicitat evident però amb una força excel·lent. Podria representar-se als menjadors de cases particulars i esdevindria rastre per encendre una metxa contra l'inconformisme. Una primera onada que la societat en bloc ha d'escoltar si no vol que vagi prenent cos la distopia sanguinària de Wajdi Moauwad de Cels. De moment, la sang del jersei és només kètchup com la de Macberh con queso. A la premsa, recentment, un individu es va atrevir a agredir personal guarnit de superheroi mentre que hi ha indignació per la persona que va morir en un Call center mentre els seus companys no podien deixar d'atendre les trucades... La veritat sembla, sovint, més ficció que la que planteja Marc Angelet.