La col·lecció

Teatre

informació obra


Direcció:
Albert Prat, Sigrun Fritsch
Traducció:
Víctor Muñoz i Calafell
Intèrprets:
Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs, Sergi Torrecilla
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Sergi Torrecilla
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Ignasi Guasch
So:
Joan Solé
Producció:
Maria G. Rovelló
Companyia:
Alumnes màster Fira Tàrrega
Sinopsi:

Una trobada en un hotel desencadena l’acció d’aquesta obra de text, en clau de thriller, que explora la relació entre dues parelles que es dediquen al disseny de moda. Una peça inquietant de Harold Pinter sobre les múltiples cares de la veritat i sobre la lluita cruel i dolorosa per esbrinar-la, que es representa per primer cop a l’Estat espanyol. Com va dir l’autor en rebre el Nobel de Literatura, «a vegades creus que tens la veritat d’un moment i, aleshores, se t’esmuny de les mans i s’escapa».

Crítica: La col·lecció

26/10/2015

El doble mirall de la veritat i la mentida, la realitat i la ficció

per Andreu Sotorra

¿En què devia pensar Harold Pinter quan el 1961 va titular amb un senzill «La col·lecció», una de les seves deu primeres obres, pensada primer per a la televisió i estrenada després al teatre? Per despistar, potser Pinter pensava en una minicol·lecció de gerros xinesos, que en aquest muntatge també apareixen i que només s'esmenten de passada. I per situar l'àmbit dels personatges en una "col·lecció" de dissenyadors de moda els protagonistes d'una trobada adúltera que Pinter manté en la incògnita de si va tenir lloc o no va tenir lloc, jugant des del primer moment amb el doble mirall de la veritat i la mentida, la realitat i la ficció. (...)

La jove companyia La Ruta 40 ha triat una de les seves obres més titllades d'enigmàtica. I n'ha respectat l'estructura bàsica en una posada en escena que deixa a la vista horitzontal dels espectadors els dos habitatges de les dues parelles de personatges: l'apartament més aviat modern per l'època, però modern dels anys seixanta —ara es diu vintage— on viuen James i Stella, ella dissenyadora de moda; i el pis més aviat clàssic i tristot —empaperat sense vivesa i amb un sofà d'antiga pell— on habiten Harry i Bill, aquest últim, un creador de moda acollit pel seu amic. (...)

L'exercici actoral va més enllà amb les seqüències de diàleg entre les dues parelles, en escenes en els seus habitatges, o en les visites sorpresa que James, el marit, fa a casa de Bill, el dissenyador, o les que Harry, l'amic de Bill, fa a casa de James per parlar amb Stella, la dissenyadora. Són converses que més que fer avançar l'acció la van estrenyent i recargolant fins al punt que Harold Pinter sembla que deixi a parer dels espectadors si el que va passar va passar o simplement és fruit de la imaginació d'uns i de la por a no admetre la imaginació dels altres. (...)

Trivial