La col·lecció

informació obra



Direcció:
Albert Prat, Sigrun Fritsch
Traducció:
Víctor Muñoz i Calafell
Intèrprets:
Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs, Sergi Torrecilla
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Sergi Torrecilla
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Ignasi Guasch
So:
Joan Solé
Producció:
Maria G. Rovelló
Companyia:
Alumnes màster Fira Tàrrega
Sinopsi:

Una trobada en un hotel desencadena l’acció d’aquesta obra de text, en clau de thriller, que explora la relació entre dues parelles que es dediquen al disseny de moda. Una peça inquietant de Harold Pinter sobre les múltiples cares de la veritat i sobre la lluita cruel i dolorosa per esbrinar-la, que es representa per primer cop a l’Estat espanyol. Com va dir l’autor en rebre el Nobel de Literatura, «a vegades creus que tens la veritat d’un moment i, aleshores, se t’esmuny de les mans i s’escapa».

Crítica: La col·lecció

30/10/2015

Personatges enigmàtics, però sense la intensitat necessària

per Jordi Bordes

Fer un Harold Pinter és un repte molt gran. Per sortir-ne indemne cal aventurar-se quan tant la direcció com els intèrprets han arribat a uncert grau de maduresa. Perquè el que és interessant de Pinter és tot el que transita en les seves pauses; allò que no es diu. Deia Rosa Novell que un Pinter exigeix fer-li molt de cas; no atrevir-se a voler canviar res perquè l'alquímia ja està molt compensada. Segurament, és cert que voler fer un tall o un canvi pot ser tràgic perquè s'avançaran actituds o temperatures de la trama que podrien fer malbé la partitura. Però també és cert que no n'hi ha suficient en compta el tempos que cal que passi entre rèplica i rèplica. Cal aquest temps però també no és un mer exercici de comptar segons, si no un viatge cronometrat per l'emoció del personatge. Si no hi ha viatge, no hi ha intensitat. L'enigma és la primera de les claus per accedir a les perles de Pinter. La segona clau d'aquesta caixa forta és la interiorització dels personatges durant les pauses i els silencis.  Per això, tot i que la interpretació pugui ser exemplar a Terra de ningú (TNC, 2013) hi havia desert gèlid en comptes de fluctuacions d'emocions, mentre que a "L'encarregat" (Llliure, 2014) el text es podia obviar només comprovant els canvis d'actitud dels personatges durant els parèntesi. També triomfava la lluita d'emocions (amb un fantasma pel mig!) al "Vells temps" dirigit per Sergi Belbel al Grec del 2014. 

Fet aquest primer repàs, podem concloure que "La col·lecció", tot i apretar al màxim la intriga, les pauses són profundes i no aporten gaire res més que un ensopiment general. No respira, no hi ha contrallums emocionals. Els mateixos actors proven de forçar la màquina porvant d'accelerar la rèplica, cosa que encara descompassa més la partitura. La posada en escena a la Sala Beckett, recorda a la de "Vells temps" tot i que en comptes de la mirada panoràmica (l'escenari proposat per Belbel era altt i prim, aquest d'ara, té la mateixa ubicació de l'espeectadopr però els dos espais semblen sets televisius, més proporcionats. De fet, un dels grans encerts de lobra és poder veure en la penombra què passa en el pis on no hi ha l'acció. Com espera el personatge solitari; com escolten o imaginen escoltar la discusió del pis veí. Està molt bé que l'espai estigui depurat. Pinter va voler fer un mostrari d'escenes que van transformant-se, aportant argument cronològicament i desmostrant que la veritat, com el reflex en un mirall, pot ser molt enganyosa.

Trivial