L’actriu i cantant Núria Esquius acompanyada al piano per Eladi Dalmau, ens porten “La Cupletista, cançons de Càndida Pérez Martínez”, del dramaturg i director Pere Sagristà, amb cançons de cuplet català dels anys 20 com “La Marieta de l’ull viu” o “Les Caramelles”.
Càndida Pérez Martínez va ser una compositora de cuplets: fet insòlit a l’època. Parlarem de la seva història, de l’època en la que va viure, del cuplet, de les cupletistes i dels teatres que les acollien.
LA CUPLETISTA pretén acomplir un doble objectiu: Per una banda, reinvidicar un gènere musical que fou l’estrella dels escenaris catalans durant un periode de temps no massa reculat, i per l’altra, donar a conèixer una mica més la figura de Càndida Pérez Martínez, compositora d’alguns dels cuplets catalans més famosos de la història del cuplet.
La cupletista és un espectacle que es remunta al 2004 per fer un biòpic de Càndida Pérez Martínez (Olot, 1893- Barcelona 1989). És honest perquè aspira a donar a conèixer una veu important en la composició dels cuplets del Paral·lel i que, pel que sembla, ella mateixa va voler enterrar al final dels seus dies. Com a Teràpia necessària, la peça respira un aire de recital en qè intgercal·la les composions de càndida amb les explicacions del Pral·lel de l'època. El dramatirg i directror Pere Sagvristà-Ollé imagina en quin ambient deuria créixer l'afició i la fama d'aquesta dona que va anar a acadèmia a formar-se abans de una tirallonga d'èxits. Avui, el cuplet sembla descavalcat pel rap. Però, en realitat hi ha un gust per a les formes d'antes que defensaven espectadors interessats en Núria feliu, en Guillermina Motta, en el teatre dels castellanismes de La Cubana. Les formes han canviat, en certa manera. Però les ganes de riure-se'n dels intel·lectuals, dels costums socials (potser ara el catolicisme ja no és la diana tant sucosa d'abans) i la psicalipsi (lletres picants que flirtejaven amb la censura i la moral, depenent cada època) tenen divertides rèpliques. Jordi Prat i Coll bé que va introduir temes en la primera part d'Els Jocs florals de Canprosa. O Lluïksa cunillé i Xavier albertí reclmaven l'atencio´d'una època tant convulsa com entusiasta a L'emperadriu del Paral·lel.
A la sorpresa d'unes lletres enginyoses (com l'empipada de la Marieta de l'ull viu que algú li va veure fer més manetes del que correspondria amb un soldat, o la valenta adaptació del Terra baixa en cançó sentimental) li falta la confrontació vital. S'intueix alguna raó secreta la de cremar tota la seva hemeroteca poc abans de morir que no s'ha volgut esperonar per a nus teatral. És honest. Per la seva banda, el públic riu i celebra cada cançó (que segueix sovint sense conèixer la lletra). Núria esquius és, a la vegada, narradora i compositora. No apareix com a ella marteixa per trencar el codi i dotar de girs una narració massa lineal. De totes maneres, això no ho troba a faltar un públic, d'una kitjana edat elevada, que no s'està de corejar la tornada de la Marieta. Assistir a aquest recital (sense una chaise longue que li aporti una mica de teiatru, per exemple, amb un vestuari excessivament austerper correspondre als lujus de la revista) és com retrocedir en aquells nius dart en què, tant aviat sortia una nena i recitava Maragall com somreia una noia i s'atrevia amb una cançó picant (genial la tesi que la paraula psicalíptica la forges involuntàriament un periodista quan volia referir-se a apocalipsi...) l'acabose, vaja!
