La doble sesión

Nous formats

informació obra


Autoria:
Norberto Llopis
Sinopsi:

A La Doble Sesión, en Norberto Llopis (àvid lector de Jacques Derrida) parteix d’un text homònim del filòsof francès on es constata la impossibilitat de l’esdeveniment.

Això vol dir que en aquest espectacle, format literalment per dues sessions diferents entre si, en Norberto no s’ocupa d’allò material, sinó de la trama de temporalitats involucrades en l’intent (inútil) de fer-ho aparèixer. Jugant, més concretament, amb la temporalitat de l’escriptura, La Doble Sesión qüestiona escènicament la possibilitat de la paraula escrita de ser, de ser del tot, de ser un tot. 

Que és com dir que afirma la impossibilitat de quelcom com el teatre. 

Dolça, infinita, revolucionària paradoxa. Heu-nos aquí, al Teatre Principal de Terrassa. Després de comprar l’entrada, se’ns convocarà a una de les dues sessions possibles. Si vivim en el dia 30 de setembre, Ayer passarà avui, i Mañana haurà passat ahir. Ja en el plantejament de la jugada en Norberto ens parla d’un demà que no es pot realitzar, i d’un ahir que no es tancarà mai. Sigui el dia que sigui, hi assistirem, ens asseurem a les butaques i hi haurà algú a l’escenari. No podem anomenar, a això, ‘esdeveniment teatral’?

Agut observador de l’escena contemporània, en Norberto ha vist com en els darrers temps la voluntat de fer vibrar el present escènic des d’una certa noció de ‘veritat’ (una idea molt de moda des dels anys seixanta del segle passat) s’ha anat aigualint per convertir-se en moneda de canvi, en un objecte capitalitzable i consumible més. Per a ell, tensar les cordes de la reflexió escènica vol dir abandonar l’aspiració a la materialitat d’una presència i girar la mirada en canvi cap al marge, cap al fons operatiu que pretén fer-la possible. També o particularment en la temporalitat de l’escriptura, on tot és transferència, tot és moviment. I allò que és moviment deixa traces més enllà del centre, no coneix de veritats absolutes i no s’està mai quiet per definició.  

La Doble Sesión és en Norberto, la paraula, i Derrida en una espiral d’accions, repeticions i pensaments que no s’acaben mai. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La doble sesión

05/10/2022

Ahir per demà, surrealisme tancat en un bucle

per Jordi Bordes

Norberto Llopis podria ser com aquells monologuistes que anaven als bars i feien sorna de les disquisicions filosòfiques, fa una pila d'anys. El public, còctel en mà, se'n reia. En el quaternari teatral (pels vols dels anys 90) va fer furor als pubs de Sant Cugat del Vallès el Quid pro quo d'un home llarg i prim gavardina i rostre invisible. Probablement, Christian Atanasiu (DondedondeDónde) o Carlo Mo (Retrospectiva) serien bons companys de viatge d'aquest exercici de fer perdre el significat de les paraules tot repetint-les i buscant noves tonalitats per extreure diferents intencions. En part, Jordi Oriol juga a aquest disparador de significats. Però ell ho fa a partir d'obres concretes com ara Hamlet (La caiguda de l'H), La tempesta + La pesta (L'empestat) o Macbeth (La mala dicció). Oriol, doncs, supera el bucle ancorant-se en un text i una trama coneguda per a l'espectador i que ell explora i explota amb aquell surrealisme similar dels Accidents polipoètics (Baby Bum).

Centrem-nos. Llopis presenta aquesta doble sesión. Diu que està prohibit assistir a les dues. Fer-ho probablement, pot provocar un creuament de neurones. La mateixa que deu patir el performer ballarí en mirar de narrar aquest norelat que es construeix i es deconstrueix a la vegada. A la primera sessió li diu demà; a la segona, ahir. Així la peça queda atrapada en un anell de moebius, que no ofega com un nus mariner però sí que fixa bé els nolímits de l'univers.

En la peripècia, el públic contempla absort com queda atrapat d'un discurs que no té fi ni tampoc massa significat més que aquella sensació de llegir les normes per engegar una calculadora en xinès o d'atendre els epígrafs de la declaració de Renda. Equivocar-se en una casella pot significar espifiar el moble d'Ikea: Si falta una rosca, el tamboret ballarà; si sobra pot provocar un efecte papallona vés a saber on. Per això, la concentració (un tant còmica) de l'intèrpret situa el seu comportament entre una mena de coach amb neurones desgastades i el d'un porofessor de llenguatge semiòtic. Tant inútil, i alhora, tant lúcid.