La dona del tercer segona

Teatre

informació obra


Autoria:
Víctor Borràs
Direcció:
Ivan Benet
Intèrprets:
Àurea Márquez
Sinopsi:

La dona del tercer segona té prop de cinquanta anys, treballa en un supermercat fent de carnissera i avui ha demanat plegar abans per arribar a temps a la reunió de l'escala. Es diu Raquel i viu amb el seu fill, i avui s’explica davant de la seva comunitat. Explica un fet relacionat amb les malalties mentals i amb l’estigma que arrosseguen les persones que en pateixen alguna. La Raquel demana un favor d’aquells que són difícils de demanar, i de concedir. Prepareu-vos a escoltar les preguntes, potser sense resposta, que us formularà la dona del tercer segona, i a descobrir entre el monòleg que pronuncia una història que us atraparà i tractarà de fer-vos reflexionar. Potser les veïnes i els veïns només som un rostre, una ombra i una pregunta que flota. Ens atrevim a mirar-nos i a escoltar-nos?

La dona del tercer segona és una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous (l’Anoia) que considera el teatre com un art comunitari i que en vint anys de vida ha produït dinou espectacles, entre propostes per a públic adult i per a públic familiar. El text és de Víctor Borràs, actor i dramaturg format a l’Institut del Teatre i amb tota la seva trajectòria artística al Teatre Nu, i el dirigeix en aquesta ocasió Ivan Benet, actor i director que ja havia dirigit i coescrit amb Borràs un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. Com a única intèrpret, una Àurea Márquez que és actriu de teatre (Pedra de tartera, Santa Joana dels escorxadors, Mort de dama, Hedda Gabler, Vida privada...) i cinema (El perquè de tot plegat, A la ciutat...), a més de televisió (Poblenou, Ventdelplà, La Riera, Com si fos ahir...). Márquez va obtenir el premi Memorial Margarida Xirgu l’any 2011, i enguany participa també en una altra posada en escena de la Sala Atrium per al Grec 2021: M’hauríeu de pagar.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La dona del tercer segona

31/07/2021

Un crit callat d'auxili

per Iolanda G. Madariaga

Àurea Márquez torna -en poc temps- a enfrontar-se a un monòleg, ara en solitari, a la Sala Àtrium. Després de la notable intervenció en M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll, encarna amb autoritat la Raquel a partir del text de Víctor Borràs Gasch, membre fundador de Teatre Nu. El monòleg es situa en una reunió d’escala de veïns, aquest espai fronterer i comunitari on afloren tota mena de tensions, afectes i encontres d’una comunitat. Un espai privilegiat per al teatre, tant si es vol portar cap a la comèdia -com recentment ho han fet els de La Calòrica a De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda- com si es vol posar en solfa un conflicte des del drama, com és el cas.  L’Atrium té les dimensions ideals per aquesta funció, on els espectadors esdevenim veïns per una estona de la protagonista, en un espectacle sense gaire artifici: clar i directe.

La Raquel -carnissera de professió- intervé en el torn de precs i preguntes per justificar les destrosses que ha fet el seu fill a la porteria. No està avesada a parlar en públic, tampoc és massa assídua a les reunions d’escala, doncs la seva feina i les càrregues familiars li ho impedeixen. És una dona sola amb un fill depenent -com la protagonista de L’alegria de Marilia Samper (Sala Beckett, 2018). Aquí potser no en som conscients d’aquesta dependència perquè el seu fill té vint-i-dos anys i cap discapacitat visible.

Ivan Benet planteja el monòleg de forma molt despullada i honesta, deixant el pes en la força de la paraula. Àurea Márquez posa la veu, potent i esqueixada, i el cos, revestit de dignitat, a aquesta “mare coratge” que té moltes preguntes i un prec d’ajuda a la comunitat. La seva Raquel transita per diferents estadis emocionals -en tots ells destil·la veritat- per confrontar-nos a una realitat que sovint prejutgem o ens obstinem a no voler veure, la de les malalties mentals. La presència escènica projectada del fill (Samuel Manrique, fill de l’actriu) ens inquieta, però marca el punt àlgid del crit callat d’auxili d’una mare que és la nostra veïna. Un crit que s'hauria de poder d'escoltar arreu.