Les grans tragèdies clàssiques sempre ens presenten personatges que actuen més pels seus impulsos que pel cap. No són essencialment realistes. Nosaltres, en el seu cas, segurament hauríem actuat d’una altra forma. A més, hi ha grans obres que ens presenten personatges amb actituds amb conductes moralment inacceptables, i al seu costat una societat que sembla acceptar-les i premiar-les. Alguns homes són éssers abominables, àvids de poder, que han de demostrar en tot moment la seva fortalesa a les dones que els admiren. Al segle XXI això fa una mica de pudor. Per això quan hom ha d’adaptar un text clàssic sempre es troba amb la tessitura d’haver de traslladar certs temes a un context més actual, aportant una visió que pugui donar la volta a certs prototips de gènere massa anquilosats. El text de La filla del mar d’Àngel Guimerà pot patir d’això. Però la versió en clau musical que La Barni Teatre representa portant al Teatre Condal està per sobre d’això. Text, posada en escena, música i interpretacions importen més que la censura que podem fer de certs tocs patriarcals.
És ben igual que les dones d’aquest poble mariner ballin al ritme d’en Pere Màrtir (Toni Viñals). Que fins i tot l’ànima més lliure, l’Àgata, desitgi l’amor d’un home i acabi caient a les xarxes del seductor –aquest acabarà sent víctima de la seva actitud, encara que de manera injusta– pot ser perfectament assumible. I tot i que la societat (el poble) pugui censurar l’actitud donjoanesca d’aquest home tornat a casa, les dones no poden fugir del seu efecte i els homes tracten d’enfrontar-s’hi amb testosterona. Des d’una mirada actual, no es pot veure l’Àgata (Clara Solé) com una víctima. Ella, tot i ser enganyada, és conseqüent amb el seu desig, és forta en el seu convenciment (d’acord, actuar per gelosia no és actuar amb el cap) i la seva promesa a en Pere Màrtir: si et veig amb la Mariona (Mariona Castillo), et mato. I de fet, el seu suïcidi també és una decisió personal i meditada, ja que ho deixa ben clar al principi de l’obra: “Busco l’amor a la terra com el sent a la mar”. O troba un home que l’estimi o acabarà morint abraçada a la mar, aquella que li va donar la vida, però que també li va manllevar la dels seus pares.
Crec que és important apuntar la necessitat de veure aquesta obra des d’aquesta mirada i no buscar-li tres peus al gat. Aquest clàssic no supera el test de Bechdel, però a la seva manera castiga el masclisme. Dit això, cal mencionar les moltes virtuts que té l’adaptació que han fet des de La Barni Teatre, la companyia encapçalada per Marc Sambola, Marc Vilavella i Gràcia Fernández.
Deixeu-me començar pel compositor musical de la companyia. Un cop més, crea una obra musical certament complexa. Sambola mai s’ha aferrat a les composicions musicals canòniques, sinó a aquelles cançons més parlades, amb una música que no busca reforçar les emocions, sinó crear uns paisatges sonors que creïn una entitat en tota l’obra. Recordo, ja fa uns quants anys, l’estranya i encisadora El projecte dels bojos. Com en aquella obra, a La filla del mar la instrumentació és reduïda: la guitarra de Sambola, el piano i acordió que toca l’Albert Mora, el violí de la Neus Soler i la percussió de la Candela Díaz. Tots ells estan sempre a l’escenari i de fet tots actuen i canten (bé, Sambola és més aviat un secundari per fer “bulto”). No hi ha cap frase musical que vertebri l’obra. Sí que n’hi ha alguna que és remarcada i repetida amb sentits diferents (“l’ajudeu-me” de la Caterina o el “si pogués estimar / respirar sota el mar”), però no hi ha cap tonada plenament identificativa. De fet, per fer-la encara menys canònica, durant el segon acte, dedicat íntegrament a un flaixbac representat a través de la metateatralitat, no hi ha ni una cançó i la música té molt poca presència. Ja prendrà més protagonisme en l’últim acte, en les escenes més memorables.
La posada en escena i la direcció és acurada, a favor d’una interpretació global dinàmica, buscant el lluïment vocal més que la coreografia i construint escenes on la poesia i la narrativa de la història es fusionen. Cal destacar l’escena del clau entre la Mariona i el Pere Màrtir, en què ordeixen el pla per preservar l’herència de la Mariona i que corre en paral·lel a la cerimònia de l’aniversari de la filla de la mar; l’escena de la baralla entre en Gregori i en Pere Màrtir, on el primer ataca el segon amb una corda marinera, l’element més present de l’obra (i, finalment, usat amb una intenció clara, com la pistola de Txékhov), sota una llum oscil·lant; i l’escena de la mort d’en Pere Màrtir amb el trio protagonista, distanciats i il·luminats cadascú sota un focus zenital.
L’obra no seria la mateixa sense aquesta estructura, aquesta mena d’esquelet de casa, tot de fusta. Una història on les tafaneries, les converses espiades i els rumors impulsen l’acció dramàtica, una casa sense parets que es va desmembrant a mesura que avança la història és una bona metàfora visual i crea espais molt ben utilitzats. La llum i el cromatisme també són molt importants. Hom té la sensació d’estar veient un quadre d’una platja al capvespre, on lentament la llum es va esmorteint, i on els tons ocres van donant pas al negre absolut, el negre del fons de la mar.
En l’apartat interpretatiu, es nota una gran complicitat entre tot l’elenc, les interpretacions estan molt ben empastades i tots els personatges estan fets amb els matisos que exigeixen. Mariona Castillo, una actriu musical majúscula, no crea una dolenta de manual, sense fissures, sinó una dona turmentada per una passió que capgira els seus valors. Toni Viñals crea un Pere Màrtir que és tot virilitat, posant cos i ànima, però vivint també la seva conversió amb patiment i fúria. I finalment, grata és la sorpresa de la Clara Solé, que amb l’Àgata encarna la seva primera protagonista. És una interpretació visceral, fomentada entre dos amors –el Pere i la mar– i sempre expansiva, sigui actuant com un xicotot, furiosa contra aquells que es riuen d’ella, enamorada fins al moll de l’os o encegada de ràbia.
Ja fa quinze anys que La Barni Teatre va estrenar Ojos verdes, i aquestés el seu cinquè espectacle. Realment és aquest on han travessat la frontera que els ha donat a conèixer al gran públic. I al mateix temps, en certa manera, La filla del mar deixa més empremta de la marca pròpia d’aquesta petita i molt talentosa companyia. Llarga vida a La Barni!
