La filla del mar. La Barni Teatre

Musical

informació obra


Companyia:
La Barni Teatre
Sinopsi:

El 1899, quan ja havia dut a escena els que avui són grans clàssics del teatre català com Maria Rosa o Terra baixa, Àngel Guimerà va estrenar La filla del mar, la història d’una nena, única supervivent d’un naufragi en el qual moren els seus pares, que arriba a les platges d’un poble de la costa catalana. L’Àgata ha crescut com a germana de la Mariona, acollida per la seva família, però això no ha evitat els conflictes derivats de la discriminació i la resistència de la comunitat a incorporar la diferència. La recent tornada a la comunitat de Pere Màrtir serà l’objecte de discòrdia amorosa que desfermarà la tragèdia. Amb aquest material com a punt de partida, La Barni Teatre traspassa la barrera del temps i en fa una revisió que posa en primer terme els elements essencials i universals de la història per preguntar-se i preguntar-nos de quina manera tractem els qui considerem diferents, com condiciona la nostra identitat l’entorn social en el qual vivim i per què ens comportem de la manera que ho fem com a societat. És una proposta de teatre musical que vol acostar un dels grans clàssics del teatre català al públic dels nostres dies.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La filla del mar. La Barni Teatre

05/07/2021

Poc oportuna

per Toni Polo

El problema que hi ha a La filla del mar és, potser, un anacronisme o, vés a saber, una obsessió meva en aquests temps d’empoderament i de justes reivindicacions feministes. La història d’Àngel Guimerà queda antiga, més que coneguda i, actualment, políticament incorrecta: el jove que les enamora totes; ara en vol una però el pare d’aquesta no el vol a ell; ara enganyen el pare seduint una segona noia (la filla del mar) que, esclar, s’enamora; ara la lluita de les dues amigues per l’amor del jove... Potser no calia.

D’altra banda, el muntatge, tan musical com textual, funciona. El poble pesquer és entranyable: el moll, la platja, el paisatge que ens imaginem. Els personatges, també: el veterà, les xafarderes, la noia enamorada, els pescadors. La música en viu: els instrumentistes que es passegen per l’escena gairebé sense molestar. El violí, l’acordió, la guitarra, la percussió. I el piano. La cançó s’enganxa i tots canten bé.

El drama immens de la protagonista, l’Àgata, ànima absolutament i rabiosament lliure, palpita en tota la història d’amor (insisteixo: ara no puc treure’m del cap moltes altres lectures, no gaire amoroses). Arrossega una història duríssima: el naufragi al qual sobreviu ella, als cinc anys, però no els pares, que l’esperen al fons del mar, el lloc on la noia, acollida amb solidaritat i amor al poble pescador, sospira per tornar. Contrasta amb la història del jove, que torna al poble enamorat de la filla del potentat arrossegant un sospitós historial amorós (insisteixo...) entre les vilatanes.

L’obra té ritme, és dinàmica i posa en pràctica recursos que funcionen, com la congelació d’imatge (que en dirien en l’audiovisual), quan reconstrueixen les versions d’allò que va passar i allò que les xafarderes van veure. Les estructures de fusta que representen el moll, la casa, el poble, funcionen a la perfecció i es retiren compassadament quan l’escenari esdevé el fons del mar: els llums, la música, l’amplitud captiven en el desenllaç de l’obra.

(El problema, perdó per la meva insistència, és la lectura actual de la història, que no aconsegueixo de treure’m del cap en tota l’obra.)