En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres.
La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis.
Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires.
Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà.
I tot això amb un tractament escenogràfic i d'il·luminació molt efectista, de gran tela cromàtica, que canvia de tonalitat a manera que la trama passa de l'eufòria romàntica del triangle amorós de la Mariona, el Pere Màrtir i l'Àgata al drama en el qual es troba enxarxat el mateix trio protagonista.
I ja que parlem del triplet protagonista, no deixem de dir que una altra de les claus de l'atractiu del musical és haver confiat en tres primers noms de l'escena musical aquests tres personatges clàssics: la cantant i actriu Mariona Castillo, en el paper de la Mariona; el cantant i actor Toni Viñals, en el de Pere Màrtir; i el de la cantant i actriu Clara Solé en el d'Àgata, la forastera nouvinguda arrossegada de petita per les ones fins a la platja, afillada i germana adoptiva de la Mariona.
Àgata i Pere Màrtir són els dos personatges que Àngel Guimerà capgira en rodó: el seductor i vividor Pere Màrtir cau rendit per l'ham feréstec i pur de l'Àgata. La fortalesa feréstega i pura de l'Àgata es rendeix a la feblesa de Pere Màrtir quan descobreix què és el que vol dir “estimar”. No hi pot haver engany quan s'estima de debò. Però hi pot haver enveja i odi quan aquesta estimació no és a l'abast de tots els altres. I aquí és on Àngel Guimerà retrata la condició humana universal en el quadre del poble mariner —un repartiment que reforça el muntatge amb noms que fa de bon retrobar a l'escenari com els de Gracia Fernández, Arnau Puig, Albert Mora o el mateix Marc Sambola, a més de Xavi Casan (que fa doblet entre avi i oncle), Candela Díaz o Irene Jódar, quatre dels quals combinen el seu paper amb el de músics (piano, percussió, acordió, violí). Tots ells, al cap dels anys, encara tenen Àgata per una estranya sense orígens i Pere Màrtir, com un pinxo que es vol emportar el peix al cove sense fer-se a la mar.
Els clàssics tenen el desavantatge o l'avantatge que qui més qui menys sap com acaben abans de començar. No hi ha, doncs, el factor sorpresa que pot tenir una història contemporània. Però hi ha el factor sorpresa de com cada generació els interpreta i els fa arribar als nous espectadors. I aquí és on la concepció dramatúrgica de la companyia troba la clau per explicar poèticament, simbòlicament i sense paraules el final tràgic i el destí de la fitora que Àgata empunya com si fos el trident del déu Neptú, aquell déu que, segons la mitologia, domina els mars i protegeix els mariners, però també provoca les tempestes i els naufragis.
Aquesta versió musical de «La filla del mar» és un espectacle de futur amb molt camí per recórrer, idoni per a tots els públics perquè continua burxant l'ànima dels més grans i deixa una fiblada en l'ànima dels més joves. (...)
