La fortuna de Sílvia

Teatre

informació obra


Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Teatres en Xarxa
Intèrprets:
Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut, Pep Munné, Dana Michel
Autoria:
Dana Michel
Sinopsi:

Amb aquesta obra d’una modernitat sorprenent, se’ns revela el Sagarra més personal i universal. En una ciutat europea de 1935 a 1945, Sílvia, una mare vídua i els seus dos fills, es veuen condicionats per una guerra que resulta determinant a l’hora d’abordar la seva felicitat i l’acceptació del propi destí davant d’una societat que fomenta la hipocresia.

Laura Conejero, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La fortuna de Sílvia

07/12/2016

La fortuna d'un Sagarra diferent

per Víctor Giralt

Habituats al Sagarra més costumista que se sol programar a les nostres terres , aquest drama burgès d’estimable heroïna és una alenada renovadora. Els herois que generen autèntica empatia són sovint  perdedors, i la Sílvia és, amb la seva fortuna, una perdedora que té la capacitat de conviure amb el dolor (pèrdua del marit, després del fill), sense caure en la fàcil auto compassió. Aquesta força l’ajuda a capejar un entorn regit per convencionalismes estúpids que no la dobleguen.

Laura Conejero fa una Sílvia més que creïble; Jordi Prat i Coll s’ha permès algunes llicències de direcció que fan vibrar el drama amb espurnes de comicitat: la filla de la Sílvia , la Diana (Anna Alarcón), assimila amb el pas del temps el posat i maneres de parlar de la tieta Emília (Muntsa Alcañiz), de bell antuvi criticada, ara referent, model de comportament dels ‘com cal’.

Ben retornat Pep Munné (quan fa ja, d’aquelles ‘Cartes d’amor’?) a les taules del nostre país. Molt creatiu el dibuix que fa del David, l’arqueòleg excèntric, ‘l’ocellot de Madagascar’ en el qual la Sílvia veu, a les acaballes de l’obra,  una mena d’ alter ego per fer front a les hipocresies dels benpensants benestants.

‘La fortuna de Sílvia’ és una de les obres que Sagarra va escriure en retornar de l’exili. No va trobar el favor d’un públic probablement acomodat a clixés, però l’autor va creure que ja no podia seguir amb els mateixos patrons d’abans de la guerra i avui sabem que tenia raó.