Recuperar una
notable obra de Sagarra oblidada durant
massa temps ( i sembla ser que molt estimada pel seu autor, tot i el rotund fracàs que va
suposar l’estrena al Romea del text ), i poder gaudir de
l’estupenda interpretació de Laura Conejero. Aquí teniu dos raons de molt pes
per tal de no perdre-us un espectacle que, d’altra banda, personalment em va
provocar una insatisfactòria sensació de malbaratament: amb una obra així i una
actriu tan en plena forma, hi havia aquí matèria prima per aixecar un muntatge important. I malgrat tot,
aquest muntatge important no s’arriba a visualitzar mai a l’escenari, per culpa
tant d’algun que altre error de càsting, com – i això és encara més greu- d’una direcció que , curiosament, de vegades
sembla anar a la contra d’allò que intenta mostrar el text.
No costa gaire entendre perquè al seu moment
la peça va ser rebutjada pel gran públic; el mateix Sagarra sembla ser que ho
entenia perfectament. L’any 1947 tant Barcelona com la mateixa Europa es
trobaven ficades fins el coll en plena postguerra . Tot i que la forma amb què
es presentava aquesta postguerra a Barcelona
o a Europa , seguia camins ben diferents. En el nostre territori, a la
desolació de la guerra li havia seguit la desolació d’una postguerra marcada
pel silenci i la més brutal censura. A Europa ( com a mínim, a l’Europa
occidental freqüentada per un Sagarra autoexiliat que des del 1938 residia a
París), a la desolació de la guerra li havia seguit la necessitat d’analitzar
amb llibertat l’abisme en el qual s’havia enfonsat el vell continent, i la
necessitat d’obrir-se del tot a les veus intel·lectualment renovadores que
arribaven des d’altres continents. És
així com Sagarra- fascinant entre d’altres coses pel nou teatre nord-americà
que començava a ensenyar el nas a la cartellera parisenca i per la força que havia pres el pensament
existencialista en tots els camps intel·lectuals i als mateixos escenaris- va
voler fer una obra que reflectís també aquesta nova forma de mirar el món, i en
la qual fossin visibles les petjades de la recent tragèdia bèl·lica. Però una
obra d’aquesta mena, tenia poc a veure amb el què l’espectador local esperava
d’ell; tenia poc a veure amb aquells reeixits textos seus plens d’ambient
popular, sabor local i passió romàntica
que encara ara, continuen sent molt ben rebuts cada cop que tornen a la
cartellera.
Amb “La fortuna de Sílvia” s’apartava un xic
massa dels trets referencials associats al seu teatre anterior . Els trets que
havien fet d’ell no solsament un autor molt estimat pel gran públic, sinó també
un magnífic autor. I ara, aquesta Sílvia tan aliena a cap mena d’estereotip com
aquella altra “Galatea” que va arribar
als escenaris un any més tard amb tan
poca fortuna com la que havia tingut la Sílvia, venia a trencar esquemes . I a
sobre, a situar-se a un escenari – el d’una inconcreta capital europea – ben
allunyat també d’aquells paisatges locals associats fins llavors al teatre del
mestre.
Sílvia, en efecte, és una dona que trenca
estereotips. Un personatge que travessa la guerra, la postguerra i el dolor de
les pèrdues personals irrecuperables prenent decisions i adoptant actituds ben
poc convencionals, i sovint ben allunyades del pensament políticament correcte
imperant al context burgès del qual procedeix. Un ésser que ha perdut també
l’estabilitat econòmica derivada d’aquest context, i que s’ha vist obligat a
viure de la “generositat” d’una germana que, d’altra banda, exigeix dels altres
una pleitesia gens generosa. Sílvia és també una mare que creu massa en el
valor de la vida d’un fill com per creure en els sacrificis que reclama la
pàtria quan la pàtria decideix enviar a morir els seus fills en nom de
qualsevol causa. I Sílvia, és algú que malgrat tot això i malgrat la
consciència del dolor, segueix preservant la seva fortuna íntima; la fortuna de
seguir desitjant viure.
Sagarra té tanta cura del personatge de Sílvia
que , de vegades, es diria que no acaba d’arrodonir tant la resta de
personatges que són al seu voltant: a diferencia del que passa amb la Sílvia,
ells sí que per moments semblen un xic estereotipats. Però només un xic, perquè
no són mai – Sagarra ho marca en
precisió , donada la seva recerca d’una forma de teatre modern – personatges
d’un melodrama amb tendència a l’histrionisme. I lamentablement, la direcció de
Jordi Prat i Coll fa que en aquest muntatge, es presentin així massa sovint.
Començant per l’artificiosa interpretació d’un Albert Baró ben necessitat d’una
mà ferma que controli la seva tendència a l’excés ( es diria que, per contra,
la direcció més aviat la potència) ,
aquí tots , fins els noms més consagrats, disposen del seu moment més o menys excessiu. Fins i
tot la meva admirada Anna Alarcón . I
aconseguir que Alarcón no soni creïble , ha de resultar una tasca ben difícil.
Potser el director creu que ficant al
costat de la Sílvia personatges tan impostats, remarca així la singularitat i
integritat íntima del personatge? Doncs
llavors, no s’entén que l’excés artificiós ataqui també al personatge
interpretat per Pep Munné, teòricament el gran aliat que troba la Sílvia en els
seus anys de maduresa. El cert és que per moments, sembla com si el director no
hagués confiat prou amb la solidesa dramàtica del text que té entre mans, i
s’hagués vist inclinat a remarcar-la, trencant així el concepte de nou teatre
amb què Sagarra intentava experimentar. Per sort, insisteixo, les qualitats
d’una obra potser imperfecta però ben estimulant , i la mesura i brillantor amb
què Conejero va construït la seva Sílvia
permetent-nos capturar tots els seus moviment emocionals, aconsegueixen
fer que aquesta proposta equivocada ,resulti alhora una proposta molt digna de
veure.
