La llista. Quim Bigas

informació obra



Dramatúrgia:
Raquel Tomàs
Intèrprets:
Raquel Tomàs, Junyi Sun
Producció:
Anna Bohigas
Direcció:
Junyi Sun
Sinopsi:

La llista és un treball contextual i escènic on es recita una llista de petites i grans coses. Una llista com a manera de generar un territori compartit i ple de potències. En aquest context, el cos desencadena una llista de possibilitats que es relacionen amb com compartim i com ens identifiquem i com donem valor al nostre entorn. D’aquesta manera, La llista és una forma de trobar-nos dins un univers individual i alhora comú, un espai que possibilita l’afecte, el fet sensible, la capacitat de tocar-nos i d’estar en una atenció col·lectiva. La llista és un recital acumulatiu en el temps, una enumeració de paraules i moviments, una situació amb el potencial de la trobada i tot el que això implica: l’imprevist, el present, les individualitats, la comunitat, les tensions i atraccions entre l’espai personal i l’espai social.

Finalista a la categoria d'arts de carrer dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La llista. Quim Bigas

23/04/2018

La poètica del món quotidià, reflexions estesos als quatre vents

per Jordi Bordes

El món de Quim Bigas és molt tendre. Hi ha una humanitat que traspua (també en el festiu Molar) i que va inundant tots els porus de la pell. Ara, amb una llista de llistes poèticament inacabables i, sovint de decisions prou inútils, s'hi van intercalant petits discursos de pensaments molt íntims d'alguns espectadors. Hi ha una sensació de compartir, de comunió, com qui estén els seus llençols al costat dels pijames del veí del quart. En aquest calidoscopi d'imatges Bigas i Raquel Tomás van amarant , omplint per capes de material l'espai. Embrutant-lo, fent-lo seu i, alhora oferint petits moments de ball, de gest a un pam de l'espectador. Per això, el públic està escampat en cadires que donen l'esquena o es miren. situades individualment, o per trios i parelles. Aixo fa que la manera de viure el muntatge sigui única. Perquè hi ha llocs que no permet veure d'on surten els globus o quins són els avis del casal que s'aboquen a la finestra i saluden. En el treball comunitari, és indispensable una empatia amb els que hi vulguin participar i dotar-los el temps just, la mesura. La sorpresa, sigui en qualitat de ball per les arcades (com a Molar quan Bigas desapareixia per un carrer i tornava per l'altre), sigui de joc rebotant pilotes per terra o amb un devessall d'imatges que s'aboquen a raig, com desaprofitant-les, hi ha una sensació de col·lapse. Però, el seu ritme pausat, la distància tant pròxima fa que tot es visqui com una extraordinària oportunitat de viure el moment. La peça, forçosament, voltarà molt, de nou. Facin cua (i posin-se a la llista!). A Olot, no hi havia cap espectador que, en acabar la funció no esbssés un breu somriure de satisfacció com si haguessin tastat un mos d'aliment anímic vital.