La vida
com un joc. Com una llista diversa de coses, persones i situacions
que configuren una personalitat. Sobretot envoltat d'altres ànimes
que, com tu, també cerquen el seu lloc al món. La del ballarí és
una d'elles: Quim Bigas. Presentava al Festival Sismògraf 2018 la
seva nova producció. Al pati de l'antic hospital. Proposta adaptable
a diversos espais, amb els quals duu a terme una investigació
prèvia. En el sentit de les històries, amb minúscula. La d'alguns
dels qui habiten aquell espai. La d'aquells que fan de l'habitud una
forma de vida. Exactament com la teva.
Li
agrada ballar enmig d'aquella diversitat. La relliga. Traça fils de
continuïtat. L'experiència de les veritats. Les del cor. Ínfimes i
universals alhora. Aquelles que ens fan idèntics davant de
l'inapel·lable. -Per què alguna cosa i no més aviat res?- es
pregunta tossudament el filòsof. Què ho fa que tu miris? Quin
l'argument des del qual ells dansen?
La
llista és un dispositiu de
descoberta. Directe al més essencial. No pas al cor o l'emoció, com
podria semblar. Més aviat és un precís bisturí alliberador.
Asseguts en disposicions vàries, al voltant d'un centre inexistent,
transita el ballarí mentre s'escolta l'argumentari particular que
amb la Raquel Tomàs han elaborat. És la seva llista. La de cadascú.
Relats escrits, fixats en la memòria de paper. Alguns es reparteixen
durant la funció. Tots queden en el diàleg intern entre qui els rep
i l'anònima persona que l'hi ha escrit abans de començar. La
relació és llarga: intensa, extensa. Potser exageradament
impossible d'assolir en un sol espectacle. Mols detalls. Molts
arguments. Un planeta reunit en uns pocs metres d'espai.
I
entre totes aquestes persones, les que reciten, les llegides i les
que escolten, es balla: és la coreografia de l'existència. Petita
ànima, ànima tendra i flotant... Per
què només el Quim? S'evoca la pista de ball però només un es mou
entre nosaltres. Com si es tractés d'un ritus del sacrifici. Com per
significar la delicada línia que separa l'ànima del cos. Com per
recordar l'autèntic sentit de la vida: un joc.
Animula,
vagula, blandula / Hospes
comesque corporis / Quae
nunc abibis in loca / Pallidula,
rigida, nudula, / Nec,
ut soles, dabis iocos...
(Publius
Aelius Traianus Hadrianus, 76-138 dC)
Petita
ànima, ànima tendra i flotant, / companya
del meu cos, que fou el meu hoste, / ets
a punt de davallar als llocs pàl·lids, / gelats
i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.
(Traducció
de Jaume Creus, 1983)
