La mesura del desordre

Dansa

informació obra


Direcció:
Group La Bolsa
Companyia:
Thomas Hauert / Group La Bolsa, Peeping Tom
Intèrprets:
Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Natalia Jiménez, Iris Heitzinger, Xavi Moreno
Escenografia:
Bert Van Dijck
Il·luminació:
Bert Van Dijck
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona , Les Brigittines, Charleroi Danses
Autoria:
Gabriela Carrizo
Sinopsi:
El llenguatge coreogràfic de Thomas Hauert (que va presentar la peça "From B to B" amb Àngels Margarit al Grec 2011) podria ser vist com una extensió de la tradició de la dansa abstracta. La seva escriptura altament polifònica queda plasmada a l’escenari en el seu sentit més complet a través de la improvisació. El Group La Bolsa s’ha format a partir d’un interès comú pel moviment basat en partitures. Aquestes creen marcs concrets i elaborats, i al mateix temps donen espai a la capacitat de l'intèrpret d'utilitzar la seva intuïció creativa en les trobades amb el públic. La mesura del desordre és una peça que posa en escena un organisme complex, que es reorganitza i es reinventa constantment, nodrint-se de les iniciatives individuals i dels diferents graus d’afectació mútua.


Crítica: La mesura del desordre

15/07/2015

Un desordre sense mesura

per Montse Otzet

Resulta incomprensible que una proposta com La mesura del desordre sigui programada dins el Grec i, encara més incomprensible, es presenti a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. El motiu? Perquè el muntatge és conseqüència d’uns tallers que set ballarins han realitzat, en diferents intervals de temps, amb el coreògraf Thomas Hauert, fet que no ajuda a la cohesió, i perquè el resultat d’aquests tallers s’ha quedat estancat en un esglaó del procés d’investigació, lluny de comptar amb suficients elements i nivell per a ser exhibit en qualitat d’espectacle escènic.

En el seu inici, per la forma en què apareixen vestits els intèrprets, amb un maillot sencer, i per la posició de braços i desenvolupament de desplaçaments, algunes imatges ens podrien remetre, molt de lluny, a la tècnica Cunningham, però la sensació es dilueix ràpidament per donar pas a un seguit d’evolucions que transmeten una sensació de desordre sense mesura. A aquest fet s’hi ha d’afegir els diferents nivells i qualitats de moviments dels intèrprets, la majoria dels quals no passen d’una justa correcció.

Seguint la seva particular forma de treball, Thomas Hauert s’allunya d’utilitzar formes coreogràfiques concretes i predefinides a favor d’oferir uns paràmetres dins els quals es generen i s’emmarquen els moviments dels ballarins, respectant la seva intuïció, creativitat i personalitat. Fins aquí res a dir, però el problema sorgeix quan la improvisació, la creativitat, per molt que vulgui trencar amb formes establertes i  buscar unes evolucions complexes que es reorganitzen constantment, no és capaç d’anar més enllà del que podria ser un taller en procés d’investigació, que reclama molta neteja i més d’un tall d’estisores; un treball però que podria guanyar si es presentés en espais d’assaig i creació, perquè l’espectador estaria predisposat a veure allò que se li ofereix: la recerca de la mesura del desordre.