La mesura del desordre

Dansa

informació obra


Direcció:
Group La Bolsa
Companyia:
Thomas Hauert / Group La Bolsa, Peeping Tom
Intèrprets:
Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Natalia Jiménez, Iris Heitzinger, Xavi Moreno
Escenografia:
Bert Van Dijck
Il·luminació:
Bert Van Dijck
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona , Les Brigittines, Charleroi Danses
Autoria:
Gabriela Carrizo
Sinopsi:
El llenguatge coreogràfic de Thomas Hauert (que va presentar la peça "From B to B" amb Àngels Margarit al Grec 2011) podria ser vist com una extensió de la tradició de la dansa abstracta. La seva escriptura altament polifònica queda plasmada a l’escenari en el seu sentit més complet a través de la improvisació. El Group La Bolsa s’ha format a partir d’un interès comú pel moviment basat en partitures. Aquestes creen marcs concrets i elaborats, i al mateix temps donen espai a la capacitat de l'intèrpret d'utilitzar la seva intuïció creativa en les trobades amb el públic. La mesura del desordre és una peça que posa en escena un organisme complex, que es reorganitza i es reinventa constantment, nodrint-se de les iniciatives individuals i dels diferents graus d’afectació mútua.


Crítica: La mesura del desordre

15/07/2015

Ballar: aquest és l'argument.

per Jordi Sora i Domenjó

Al final, senyors, les coses importants no tenen cap sentit. Que a vostè li agradi la seva companyia o que gaudeixi una estona escoltant aquella música és quelcom tan irrellevant per a la dinàmica còsmica com si llegeix o no aquesta crítica, ha pres cafè avui o ha acceptat o declinat una invitació. La majoria de les nostres accions són així: pur atzar sotmès a un joc binari que en diem (il·lusos!) llibertat. Ens n'hauríem d'haver adonat abans, no troba? Com aquestes molècules petites de què estem constituïts, que flueixen amunt i avall amb petites forces de connexió entre elles i que tendeixen al desordre. Exactament així és com funciona tot plegat: un petit caos.

Un grup de set creadores (només un noi) establertes a Barcelona han volgut traduir tot allò en moviment, amb la complicitat del coreògraf belga Thomas Hauert. Ras i curt: el millor que hem vist ballar a la ciutat de Barcelona els darrers mesos. Una festa tècnica, exemplar, precisa i al detall. Cecilia Colacrai amb magnitud interpretativa. Natalia Jiménez amb profunditat corporal. Mireia de Querol amb determinació visual. Iris Heitzinger amb excel·lència gestual. Xavi Moreno amb elegància d'estil. Federica Porello amb moviments angelicals. I Anna Rubirola amb bella seguretat. El nivell dancístic i compromís de tot aquest grup amb la seva feina i amb aquest projecte col·lectiu és un regal immens per a qualsevol a qui agradi mínimament la dansa.

Després està, esclar, cap a on va tot plegat. El relat s'acaba ràpid. Ells ho expliquen com un organisme complex que es reorganitza i reinventa constantment, ple d'iniciatives individuals i graus d'afectació mútua. Fins aquí exactament les paraules amb què presenten la peça. De bon principi, si vostè tampoc llegeix res abans d'anar a un espectacle, ho entendrà tot perfectament. La resta és reiteratiu, perquè són exactament allò que dèiem: molècules que en una combinació aparentment aleatòria (naturalment que té una lògica interna, però escapa als ulls) van ocupant l'espai central de l'escenari, ballen soles, interactuen amb un altre, formen petits grups, dansen tots junts... Un fabulós sense sentit. Com vostè i jo: ara parla amb aquest; després ha quedat per dinar; un dia per fi s'atrevirà a dir-li que li agrada molt; la senyora que avui l'ha trepitjat al metro; i aquesta xafogor que tot ho envolta.

Partícules minúscules, sense sentit, que malden per trobar-ne algun. Aquesta és la mesura (exacte) del desordre. Vanes il·lusions: "Vorrei che fosse amore..."