La mesura del desordre

Dansa

informació obra


Direcció:
Group La Bolsa
Companyia:
Thomas Hauert / Group La Bolsa, Peeping Tom
Intèrprets:
Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Natalia Jiménez, Iris Heitzinger, Xavi Moreno
Escenografia:
Bert Van Dijck
Il·luminació:
Bert Van Dijck
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona , Les Brigittines, Charleroi Danses
Autoria:
Gabriela Carrizo
Sinopsi:
El llenguatge coreogràfic de Thomas Hauert (que va presentar la peça "From B to B" amb Àngels Margarit al Grec 2011) podria ser vist com una extensió de la tradició de la dansa abstracta. La seva escriptura altament polifònica queda plasmada a l’escenari en el seu sentit més complet a través de la improvisació. El Group La Bolsa s’ha format a partir d’un interès comú pel moviment basat en partitures. Aquestes creen marcs concrets i elaborats, i al mateix temps donen espai a la capacitat de l'intèrpret d'utilitzar la seva intuïció creativa en les trobades amb el públic. La mesura del desordre és una peça que posa en escena un organisme complex, que es reorganitza i es reinventa constantment, nodrint-se de les iniciatives individuals i dels diferents graus d’afectació mútua.


Crítica: La mesura del desordre

16/07/2015

Abduïts per un forat negre, impacte absorbit sense contacte i fred

per Jordi Bordes

L'aventura de Thomas Hauert amb els ballarins de LaBolsa presenta un treball experimental, abstracte que es mou en dos codis principalment. Per una banda, hi ha una coreografia ràpida, de salts i ocupar grans espais buits i que procura que els cossos es freguin sense arribar-se a tocar, amb un control rígid en el desplegament dels braços. Per una altra banda, hi ha una voluntat de desordre, de contacte sinuós, sovint pel terra que indica la ruptura del temps mort. Per això, aquests ballarins, que sempre apareixen hieràtics amb o sense música (i encara que aquesta sigui festiva o no) poden assemblar-se a cossos univel3lulars que assagen formes més complexes químiques en els moments de desori. L'excepció que cofirma la regla és el darrer ball, festiu i divertit que insinua un final feliç i una evolució cientifica.

Els codis de ball es mantenen en la  il·luminació, que també es mou per impactes, amb dissenys de llums canviants sense modulació. el blanc és l'equilibri (i el moviment incessant dels ballarins que no es toquen) i el blau convida al fregament, al segon ritme amb molta més utilització de braços.

La diversitat de components que s'han sumat a aquesta experiència (lloable i necessària, encara que no s'acabés amb una exhibició pública)  marquen procedències diverses. Hi ha esquenes de gran verticalitat, enèrgiques, i cossos que es decanten cap al moviment deforme, i al matís, apropant-se al terra. El que es troba més a faltar és que els rostres marquin una actitud, una voluntat per ajudar a construir un imaginari de més colors i textures.