Va ser amb la celebrada aventura del T6 del TNC que Jordi Silva va estrenar La millor nit de la teva vida a la sala Versus (2008). Ara que es denuncia la dificultat de les companyies a accedir al teatre públic (La Calòrica ha trigat quasi una dècada per a triomfra amb la reposicio de Feísima enfermedad i l'estrena de De què parlem...), Silva hi va entrar de seguida, gràcies al seu èxit de Ja en tinc 30!, que li havia permès guanyar el premi de teatre del Romea i estrenar (i triomfar al Condal).
La primera mirada del dramaturg era des d'una despreocupada generació dels 30, de pensar que tens la vida per davant i que tot serà de color de roses. Ja a La millor nit de la teva vida (que sembla repetir fórmula), en realitat mostra un costat molt més fosc, més desperat: es percep la felicitat com un punt limitat que només s'aconsegueix puntualment i que la resta de la vida es viu en una comfortable i ensopida quotidianeïtat.
Ara, la peça ha cobrat nova vida amb un repartiment nu al Teatre Gaudí Barcelona. L'obra manté dues realitats paral·leles, que es troben al final. Per una banda, hi ha el desig més ingenu de la felicitat i l'amor compartit. Per una altra banda, hi ha la consciència que el plaer aporta il·lusions i motivacions per viure, eliminant cap tiups de remordiments. És el premi de consolació dels que ja no podran viure l'amor amb la plenitud d'anys enrere. No és només una qüestió generacional; depèn de la frustració de quan s'ha patit la frustració amorosa. Volent ser molt transgressora, revela un punt molt clàssic i deialitzat de la vida en parella, des de la realitat de tres personatges (i algunes veus més que només són ombres de la peripècia).
El joc dramatúrgic és cruel quan intercanvia els papers en les rèpliques d ela primera escena com a final. Sembla que tot es pot redreçar, que hi ha hagut una ensenyança en aquestes escenes de patiment però només serà un miratge. L'obra manté la comèdia, ambmoments hilarants i beneits com les escenes de treballadors del sexe o la narració de com es coneixen el noi i la dona madura. Roger Cantos és aquest noi inexpert, entusiasta, enamoradís, que no sap reconstruir-se a la primera patacada emocional. Diana torné l'amiga que vol ser honesta amb ella mateixa i que no sap trobar un camí que redreci una felicitat que sempre demani passar noves pantalles. Per últim, Dolo Beltran és la dona que ha reconstruït la vida emocional ferida, transformant-la en una mena d ejoc sexual constant. Però, tot i aquest agnosticisme amb l'amor es revela que mai la fala s'apaga del tot. El treball és molt directe, permet divertir i emocionar a parts iguals. La contradicció dels personatges s'exposen clarament a escena i conviden a empatitzar-hi, sigui com un simple desig sexual o des de la profunditat de l'ànima rebregada.
És un bon treball i una molt bona notícia que es recuperi un autor cridat a seguir l'estel·la de Jordi Galceran (El mètode Grönholm, El crèdit, Paraules encadenades, Polònia, el musical...) i que va desaparéixer massa d'hora de la pàtina d'autoria catalana. El to d'aquesta peça aguantaria l'estiu (perquè el TGB acostuma a mantenir obert l'agost amb títols còmics i amb un cert aire vodevilesc), tot i que segur que roda molt millor amb la resposta de riures sorollosos del públic omplint les quatre zones de la platea. S'ho mereix. Perquè es fa un treball honest que no decep, divertint i mostrant les ombres del plaer compartit.
