Després
de 'La camisa de l'home feliç', un servidor i crec que molta gent,
tenia una gran expectativa sobre com seria el nou espectacle de Zum Zum
teatre, que ens ha acostumat a propostes cada cop més imaginatives,
força teatrals (i basades en la qualitat actoral de la Begonya Ferrer i
del Ramon Molins, i el talent en la direcció d'aquest darrer) i que va
fer una aposta amb 'la camisa' per endinsar-se en el terreny de la
utilització de les tecnologies audiovisuals, amb resultats brillants i
sorprenents.
Per
a mi, particularment, el valor més important de la 'nena que vivia en
una capsa de sabates' és la història en si. L'autor ens retrata una nena
que mai no ha sortit de la capsa de sabates on viu, i on, per altra
banda, sembla que té tot el que necessita per a viure... o sobreviure. I
com a afegit, cada cop que intenta sortir-ne, alguna cosa de la capsa
experimenta un neguit sobtat, unes veus i unes imatges angoixants, que
fan tenir por a la petita, decidint que no val la pena sortir al
desconegut.
Però
un dia apareix un llapis, i amb aquest, la possibilitat de dibuixar una
porta i... com podeu imaginar, la nena surt a descobrir el món.
Tanmateix, no un món real, sinó aquell que és capaç de dibuixar amb el
seu nou amic llapis, com ara una simpàtica i juganera pilota.
Cal
destacar d'aquest muntatge, a més del fet que la intèrpret és només la
Begonya Ferrer com a nena, la tremenda interacció que hi ha amb les fins
a tres pantalles simultànies i sincronitzades on es projecten espais i
personatges. Això demana molta precisió i sincronia actriu-projeccions, i
per a mi aquest és el gran problema de l'espectacle, que altrament està
resolt de forma brillant, i que va encantar als centenars d'espectadors
que el van veure a l'Ateneu d'Igualada.
M'explicaré:
com hem dit, un dels grans valors de la companyia i la seva trajectòria
és la seva profunda i sempre brillant teatralitat: fins a 'la camisa de
l'home feliç', tot i haver un gran pes de les projeccions, aquesta es
va mantenir, sent els dos actors els que portaven el pes de l'acció i
l'expressió del missatge de l'obra. Ara, això ja quedat en un segon
terme, sense que signifiqui que la part que fa l'actriu no estigui bé.
Simplement ara tot l'apartat tècnic marca el ritme i el resultat de tot
l'espectacle.
Una
reflexió que suggereixo a la companyia i a la resta dels que recorren
el camí i exploren les possibilitats de l'audiovisual i, de retruc, de
la utilització de la tecnologia dins dels espectacles: si alguna cosa
diferencia el teatre d'altres manifestacions artístiques, és que està
viu i és diferent en cada funció. I, si m'apureu, que ni es pot
digitalitzar ni es pot descarregar, com tantes altres coses.
I reitero que la història, i el seu missatge, són el millor d'aquesta nova aventura del Zum Zum.
