La nena que vivia en una capsa de sabates

Teatre | Familiar

informació obra


Companyia:
Zum-Zum Teatre
Autoria:
Ricardo Alcántara
Adaptació:
Ramon Molins Marqués
Direcció:
Ramon Molins Marqués
Intèrprets:
Begonya Ferrer Pernia
Composició musical:
Antoni Tolmos
Vestuari:
Zum-Zum Teatre i Pepa Piquer
Escenografia:
Zum-Zum Teatre
Il·luminació:
Miquel Arbizu
Producció:
Zum-Zum Teatre
Estrena:
Estrena a la Mostra d'Igualada 2014
Sinopsi:

Una nena vivia en una capsa de sabates. Allí s’hi avorria una mica però, d’altra banda, se sentia molt segura. No obstant això, un dia va trobar un llapis, va dibuixar un porta i va sortir a veure món. Després va dibuixar una papallona, una flor… Fins que un dia va ensopegar amb una pilota. Juguen juntes i la nena s’ho passa molt bé, però aquesta resulta massa petita per allotjar els seus somnis.

Edat recomanada: 3 a 6 anys

Crítica: La nena que vivia en una capsa de sabates

08/05/2016

Sorprenent i preciós artilugi que necessita aprofundir en dramatúrgia

per Jordi Bordes

Un treball molt visual, valent per la seva aventura tecnològica a escena. Un conte senzill, impossible, que sap conciliar l'emoció amb la imatge. Potser la pretrensio de l'espectacle es quedi un pèl coixa per la narració de la trama, que no va gaire elloc més: una nena que viu en una capsa de sabates s'atreveix a sortir i descobrir un nou món i descobreix la necessitat de l'amistat i de compartir l'espai. La capacitat de combinar acció amb el vídeo està molt ben treballada. Recorda aquell Screen man que acaba d'estrenar l'home dibuixat. Aquest pintar virtual contrasta amb treballs de Joan Baixas (La música pintada, 2012; o Brindis per Zoé, 2008) en què la pintura és orgànica i es desfà a l'hora que narra el viatge iniciàtic. De fet, com podia ser el cas d'Insectotròpics (La Caputxeta galàctica...) o el treball d'Ytuquepintas (Somins de sorra), que narren amb un treball plàstic en directe. 

Els de Zum Zum Teatre han estat valents i han construït un artilugi que han explorat i han sabut explotar al 110%. El treball de l'actriu, tot i que molt solitari, aconsegueix atrapar el públic i divertir-lo: aconseguir que un dibuix prengui vida és, efectivament, un reclam tendre i engrescador per a l'audiència.