Una dona estesa al llit de matrimoni, que presideix l'escenografia de La nit de Molly Bloom, desgrana els seus pensaments més íntims. Són la 4 de la matinada i no pot agafar el son. Al seu costat, Leopold (marit de la protagonista) dorm profundament estes amb els peus recolzats en el coixí del capçal del llit. Mentre Molly (una mediocre cantant lírica) parla sense parar, ell tot sol dóna acte de presència amb algun que altre ronc. El text de José Sanchis Sinisterra, escrit en castellà el 1979 per ser interpretat per Magüi Mira i després per Rosa Novell, dóna un pas més enllà a l'últim capítol d'Ulisses de James Joyce. Artur Trias ho ha adaptat ara al català per donar-li nova vida a la Sala Muntaner, on dirigeix a la versàtil i desinhibida Àngels Bassas, obligada a un gran desplegament de recursos per mantenir l'atenció de l'espectador.
El personatge de Joyce, entre fràgil i apassionat, mostra amb espontaneïtat, sinceritat, humor i una franca càrrega eròtica el que sent davant els seus diàries experiències vitals. També mostra en quina mesura els seus somnis i esperances coexisteixen amb el desencant existencial. El públic acaba sentint-se com un privilegiat 'voyeur', que observa des de l'espill de la seva localitat allò que potser es produeix en la seva àrea més íntima però que no s'atreveix a verbalitzar. Molly se sent lligada al seu marit (Jep Barceló), del que desitjaria que li prestés més atenció personal i sexual, però alhora lliure per desenvolupar les fantasies amb els seus amants. I, emparada per la intimitat de la nit, no escatima detalls per explicar fins on arriba o arribaria, en la relació personal o en el sexe, amb els personatges amb els quals es relaciona. Alhora incideix en la defensa de la feminitat i analitza el comportament dels homes, als quals considera més febles que les dones, sobretot en els moments de prendre decisions.
El realisme de la atemporal posada en escena (amb Bassas vestida amb un insinuant camisa de dormir, les cartes dels seus amants amagades sota el matalàs i fins i tot un orinal utilitzat durant la representació), contribueix al fet de que la peça flueixi amb frescor. L'actriu es desdobla entre moments d'ensomni i altres en què fa més visible la seva actitud més deslligada, però sempre controlada, enfront dels fets que li succeeixen o quan es llança a interpretar a cappella algunes cançons al·lusives al seu estat d'ànim. Respira veritat i plena convicció i arriba al final del seu recorregut amb l'atenció de la sala concentrada en els seus moviments i paraules, una cosa difícil d'aconseguir amb un monòleg d'aquest calibre.
