Fa gairebé quaranta anys, el 1979, José Sanchis Sinisterra va saber extreure de la immensitat de la novel·la «Ulisses», de James Joyce, la riquesa teatral que va detectar en el personatge de Molly Bloom en les últimes cinquanta pàgines del relat de l'autor dublinès i va reconvertir el monòleg literari en un monòleg interior teatral a càrrec d'aquest personatge femení que respira infelicitat pels porus, una cantant lírica, fidel i infidel al mateix temps al seu marit, Leopold Bloom, que en una nit sense poder dormir, al llit, fa un repàs dels seus pensaments, dels seus desitjos amagats, de les seves frustracions i també de les seves il·lusions i les seves esperances quan és a punt d'arribar a la franja dels quaranta anys. Aquella versió en espanyol, la malaguanyada actriu Rosa Novell la va portar a escena l'any 2000, sota la direcció de Lourdes Barba, a la ja tancada Sala Artenbrut, espai de Gràcia que aleshores dirigia la també malaguanyada actriu Mercè Anglès.
La complexitat literària de l'«Ulisses» de James Joyce pot ser tan angoixant per a un lector corrent del segle XXI que la versió de Sanchis Sinisterra, que va coincidir dos anys després amb la publicació de la primera traducció catalana de la novel·la a càrrec de Joaquim Mallafrè, va obrir la porta a conèixer els personatges retratats per Joyce i, en especial el de Molly Bloom.
La versió actual catalana, que ha elaborat i traduït l'actor Artur Trias, també director del muntatge, reprèn aquella, diguem-ne "missió", i posa novament la mel a la boca dels presumptes lectors que encara no hagin trobat l'oportunitat d'entrar en el gruix de la novel·la de Joyce. I ho fa, a més, amb una nova mirada de l'actriu Àngels Bassas —que alterna des de fa un temps la seva activitat escènica amb la literària pròpia— i amb un perfil del personatge de Molly Bloom molt creïble, gens ampul·lós, que irradia feblesa i sinceritat a la vegada, que canta a cappella en un parell de fugaces ocasions i que, amb el seu discurs, aconsegueix connectar amb l'auditori perquè Molly Bloom s'expressa des de dins per recollir novament el que diu i xuclar-ho novament cap a dedins seu.
Àngels Bassas s'envolta d'un bon equip escènic que ha ambientat el monòleg de Molly Bloom en una habitació romàntica, un llit de fusta de noguer vernissada —postisabelí perquè «Ulisses» es va publicar el 1922 tot i que el text no ho delata gens— una habitació de matrimoni plena de calidesa, amb una delicada matisació d'il·luminació, ordenadament desordenada, amb la roba del vestit de Molly per terra, les tauletes de nit farcides de petits objectes quotidians, amb el feix de cartes dels amants de Molly Bloom amagades sota el matalàs i amb un tractament molt realista que no evita tenir un modest orinal sota el llit i fins i tot fer-lo servir.
Durant una hora d'insomni en veu alta, Molly Bloom es despatxa a gust, convençuda que Leopold, el marit, no la sent perquè dorm com una marmota al seu costat, amb el cap als peus del llit. Li toca aquest paper, pràcticament de figurant, a l'actor Jep Barceló que només té opció a emetre, quan és el moment, un parell o tres de roncs, i que podria ser l'autèntic model d'allò que diuen que és el somni de qualsevol artista: «agafa fama... i posa't a jaure».
Deia aquí mateix, fa divuit anys, en ocasió de l'aproximació de Rosa Novell a Molly Bloom: «L'actriu manté l'alè de l'espectador en un monòleg, que si bé era escandalós amb conseqüències per al seu autor a principis de segle XX, avui [inici segle XXI] encara hi ha qui té la temptació de trobar-lo cridaner.» Com que el teatre és tradició, els anys no han canviat gens aquesta apreciació: encara hi pot haver algú que trobi cridaner el que diu Molly Bloom. I aquesta és la força de James Joyce i de les actrius que es posen en la pell de Molly Bloom, el seu personatge femení. (...)
