Una dona, Molly Bloom -la heroïna infidel de l'Ulisses de Joyce- en una nit d'insomni i estirada al llit al costat del seu marit, Leopold, que dorm profundament, deixa fluir lliurament els seus pensaments més íntims, En aquest discurs ininterromput passa revista al seu petit entorn vital, es recrea en els seus records, formula desitjos lascius, fantasies i somnis. Manifesta esperances i expressa els seus sentiments i opinions. Emergint la frustració o la resignació davant d'una realitat humana decebedora. El sentit de l'humor i l'erotisme embolcallen aquest soliloqui que ens apropa a una realitat femenina inquietant.
En escena només un llit, i en ell un home que ronca; i al costat, ella, Molly Bloom, que pateix insomni. I què passa en una nit així? Un allau de pensaments en veu alta, des dels seus somnis --o són veritat? o és veritat que ella, al igual que el seu marit, també té els seus amants?...o simplement, des de la seva imaginació i frustració.
L'obra, basada en la part final d'Ulysses, de Joyce, la part en la que dóna protagonisme a la dona, és el relat d'una persona mediocre que pensa en veu alta. La idea interessant és observar.la com si la veiessim a través del forat del pany. I diu coses interessants...però de vegades, l'obra perd el ritme i de vegades trobes a faltar a Angels Bassas. Però què passa, què ha marxat? No, però hi ha un problema: en molts moments no se la veu, ni des de la primera fila, ni des de la quarta. El problema és cóm es posa el llit al escenari i la postura del marit, l'il.lustre convidat de pedra, mentre dorm...ho fa a l'inrevès, amb la qual cosa tapa a la protagonista, encara que no sempre. No hagués estat millor posar el marit ben posadet, al costat d'ella? Crec, en definitiva que la Molly Bloom, sensual de vegades, tendre en d'altres, i finalment amb un agut sentit del humor...doncs queda tapada i no se la pot apreciar amb tota la intensitat que es mereixia.