L’espectacle és un moment de trobada transgeneracional. Un lloc per compartir una experiència a través dels llenguatges circenses de l'equilibri, la confiança i l’humor. Les escenes se succeeixen, es transformen i es traslladen gràcies a la participació del públic. Un punt de vista diferent per a cada espectador basat en la seva llibertat o en la seva responsabilitat d'elecció, segons com es miri. Com pedres en un penya-segat que prenen forma a força de cops. Mimetitzant-nos, fins i tot qui no és de pedra. Espectacle especialment recomanat per a espectadors a partir de 70 anys.
En una vida paral·lela, els artistes d'eia deurien ser ebanistes. Sempre en els seus espectacles hi ha un element escenogràfic aparenment simple amb el què jugar. Ara, com a Espera, l’acció de carrer no busca l’espectacularitat i el risc dels seus muntatges de sala (Nuye, InTarsi) amb una acrobàcia que és coreogràfica i que aporta grans instants de sorpresa. A La pedra de fusta es juga de nou en les distància curta, es busca una connexió amb el públic, un contacte i unes mirades còmplices. El virtuosisme dels equilibris i d’un espai en contínua transformació, amb el suport del públic, permet unir la poètica del mà a mà amb posicions i torsions complicades d’equilibrar, amb l’humor fresc i blanc de José Luís Redondo (presentador del darrer Cabaret Trapezi i protagonista de YeOrbayu i de Ricky, el profesor de tenis) que fa l’entremaliat amb la complicitat del somriure dels altres dos intèrprets (Celso Pereira i Francesca Lissia). La versatilitat de la peça, la fa programable arreu i per a tot tipus de públic.
Ahir es v fer l'estrena al pati interior de l'escola d'art Ondara. Va ser intrigant com s va dividir el públic n tres recorreguts que, de seguida, tornaven a compartir el mateix espai. Els tamburets en forma d'hexàgon són com cl·les dun rusc que es fan i desfan a gust del públic i incitat pels artistes. Segurament, a msura que la peça guanyi funcions trobaran la manera natural d'aconseguir alliberrar l'espectador del seu racó on seure u mirar passiu. Les ganes d'inervenir hi eren, potser només faltava estirar-les amigablement. Segurament, hi pot ajudar fer que augenti els silncis, ajornar la paraula i evitar explicar com una fusta pot ser pedra. El millor és aconseguir que, tothom descobreixi aquest efecte real durant l'espectacle i que pugui treure les seves pròpies conclusions. La fusta hi és; l'emoció també. Li falta fluir com l'aigua que espera en un pantà lliscar riu avall, despreocupadament.