La petita Capmany

Familiar

informació obra


Sinopsi:

La Maria Aurèlia no entén la feina del seu pare. Aviat descobrirà que el món que coneix està en perill: tot pot desaparèixer. Acompanyada d’en Patufet, entrarà a un univers on personatges del folklore català l’ajudaran a lluitar contra l’Oblit, a descobrir-se a si mateixa i a millorar la relació amb seu el pare. Un viatge tendre i divertit a través de les tradicions populars per viure una aventura fantàstica i emocionant.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La petita Capmany

11/12/2019

A casa del músic, qui no balla punteja

per Jordi Bordes

Tanaka Teatre s'ha atrevit a rescatar dels cistell de la cultura popular la filagarsa de referències rescatadesper AureliCapmany. De fet,ho personalitza en la seva filla (Maria AurèliaCapmany) el que li permet introduir una mirada més transgressora, que reivindica un feminisme a cops de bastó (en format de titella). L'espai escènic es desdobla per tot arreu i va transformant aquella cistelleria on el producte per vendre es deuria barrejar amb les anotacions i els fulls impresos d'En Patufet en una plaça màgica on tant apareix el senyor Carnestoltes, com es fa una ballada de gitanes, s'imagina una anxaneta fent l'aleta dalt del castell o apareix l'innombrable (l'oblit) que amenaça de destruir tot allò que no es reculli s'escriu.

Introduir els referents del folklore català en un conte en forma d'aventura (de viatge iniciàtic de descoberta) és complex perquè cal vigilar que els referents entrin còmodament i sense fer ensopegar tirme ni argument. En aquesta peça hi ha moments brillants com el diàleg amb frases fetes entre pare i filla i divertits com l'aparició de la musa, el ball amb Carnestoltes,la juguesca amb la Vella Quaresma o el conte dins del teatrí. Però, al final, tans canvis no permeten treure tot el brou d'en Patufet o de les àvies que remuguen per tot. L'espectacle ressona de manera coincident amb l'exposició sobre Aureli Capmany que es va poder veure a Fira Mediterrània. Seria un complement ideal a l'exposició itinerant.

És complicat barrejar, per a la canalla, tradició amb modernitat. Perquè tant necessari és parlar del que som des del passat,com també d què reivindiquem ara (el feminisme però també altres formes culturals que s'integren amb el dia a dia quotidià, que cal celebrar, com una riquesa cultural més). En aquest sentit, els premis Delfí Colomé marquen un traç molt interessant: EgurRa, Pilar de dos, Aèr. Però hi ha altres muntatges suggerent com Teia, Socarrel o fins i tot, Fang. Per parlar de contes tradicionals, i pensat per a la canalla, caldria pensar en un format més desenfadat com el Teatre arrossegat de Catalunya.