Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles.
Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit.
El muntatge no és només un conte posat en escena sinó que engloba un conjunt d'arts teatrals: titelles, des de les més tradicionals de guignol, a les més gegants; música tradicional i original de Lluís Cartes; gegants de titella; bestiari fantàstic, que hauria fet botre de la cadira el desaparegut crític i pioner del gènere, Xavier Fàbregas; un cap gros que també entusiasmaria Joan Miró i que representa el mateix Aureli Capmany ple de frases fetes per dir en lletra menuda allò de “tu ja m'entens”; màscares; vestuari i personatges de la cultura popular com la Vella Quaresma amb les set cames o el rei Carnestoltes.
El quadre és tan complet i divers en només seixanta minuts que no dóna temps a fer que els primers espectadors mostrin cap mena de cansament sinó, ben al contrari, s'interessin, una acció darrere de l'altra, per allò que passa i per allò que escolten, amb una riquesa lingüística que no fa cap concessió i que beu de les fonts del llenguatge que s'ha transmès generació darrere generació, d'avís a pares i de pares a néts.
Les autores i intèrprets —que fan tots els papers de l'auca en una minimarató escènica idònia per mantenir la silueta sense haver de recórrer al fúting— troben el punt just, sota la direcció d'Adrià Aubert (Els Pirates Teatre / El Maldà), entre el respecte a la tradició, al conte a la vora del foc i l'espurna adequada per als espectadors del segle XXI amb pinzellades al feminisme, a la reivindicació del paper de la dona —la petita Aurèlia Capmany— com a futura dona independent i escriptora, i pinzellades també sociopolítiques com la recuperació de la funció típica de guignol on, jugant, jugant, i com aquell qui no vol la cosa, els titelles bons no només vencen en Banyeta sinó que fan fora el rei i criden visca la República. I, patrip, patrap, endevina qui t'ha pegat. (...)
