La Phazz. Zero en conducta

Dansa | Nous formats

informació obra


Autoria:
Zero en conducta
Sinopsi:

La imaginació d'Elliot era tan extraordinària que es va convertir en el mitjà per fer front a una realitat hostil. Amb ella va poder creuar oceans, volar, aturar el temps i fins i tot esquivar la por. Va créixer i la seva imaginació encara més. Engolit pel món lluminós que s'havia creat, no va veure que darrere seu, es projectaven ombres llargues, uns éssers que l'acompanyaven des de feia massa temps.

Zero en conducta, Teatre del moviment és un projecte establert a La Garriga i creat el 2011 amb la intenció d'explorar el potencial expressiu entre el mim, la dansa i el teatre de titelles. La coordinació i direcció artística van de la mà de Julieta Gascón i José A. Puchades Putxa. En els seus dotze anys de trajectòria, la companyia ha creat un llenguatge propi i ha consolida la seva projecció dins i fora del país, convertint-se en una companyia de referència contemporània d’animació de titelles, mim i dansa.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La Phazz. Zero en conducta

04/03/2024

Tenebrosa coreografia de la por

per Jordi Bordes

La companyia Zero en conducta s'ha endinsat al costat fosc. Després d'una dècada llarga preparant peces en què la dansa casa amb el mim i els titelles construint escenaris fantasiosos i utòpics, ha decidit enfrontar-se a la por individual i col·lectiva. Ho fa a través de les obsessions d'un personatge, Elliot, que contínuament veu ombres sota del llit. La seva por es projecta a les ombres de la paret. I continua bloquejant-lo en la maduresa. És molt poc habitual treballar la connexió titelles i dansa, però no inexistent. Per exemple, Thomas Noone ha fet dues peces en aquesta clau After the party i La gata que volia canviar la història. També entre la dansa i el mim, navega Claire Ducreux (Refugiada poètica), sobretot amb Toni Mira (En attendant, l'inattendú) o la Bellisima giornata de Kernel Dance Theatre. Evidentment, també té una forta connexíó amb el Sr. W (doble U), una peça fantasiosa de Kiko López, un dels components habitals de Zero en conducta.

El mèrit de la producció és que, en comptes de personificar-ho en un titella o un intèrpret, és un ésser que va deambulant entre els components del repartiment. La màscara s'adapta i va empetitint contínuament els intèrprets en un espai canviant i gràcies a la narració surrealista d'un gat que se'l mira des de les teulades. La insatisfacció és constant i l'ombra va apoderant-se del protagonista, fins a tenir malsons en vida, com una mena d'esquizofrènia angoixant, que es presenta com caigudes al buit, personatges amb un doble rostre tenebrós i un doble final, per escapar-se de la buidor immensa.

El treball coreogràfic és milimètric i, gràcies a una mínima veu en off aconsegueixen construir una trama d'un personatge desorientat, dèbil, insegur per les seves fragilitats. L'espai sonor ambienta (alguns cops sota el pes d'un metrònom a ritme lent, altres com el cant desafinat de La reina de la nit de La flauta màgica) en els moments d emajor tensió, deixant que el silenci impregni de buidor l'acció. La peça, pensada per a tots els públics, necessita recuperar un cert alè i donar una sortida en el "segon final" del muntatge. La por és imprescindible per a la subsistència de l'individu, però cal saber conviure-hi per donar la màxima potència a la vida. El teatre familiar no renuncia a parlar de temàtiques doloroses, però sempre busca fuites per a l'esperança. Un con exemple és Dins el cor del món, d'Engruna Teatre, que es representa aquests dies a la Sala Beckett.