Hi ha un Sr. W però dues històries juxtaposades. La fórmula de les W en clau periodística és una incògnita que ajuda a resoldre la manera d'informar: responent al What, Who, Where, When, Why i How much s'elabora una informació. En aquest cas, hi ha un únic espai (que es va transformant amb un arc, un mirall i una butaca); hi ha una situació concreta amb l'avi i una altra ben abstracta amb el personatge amb màscara de pantalla en forma d'embut; succeeix en una unitat de temps tot i que construït a partir de peces musicals que unes donen peu a l'altra sense una raó dramatúrgica evident. La incògnita que no troba resposta és el Why (el per què) es produeix aquests dos plans que se superposen
Kiko López s'estrena en la dansa familiar. Ho fa amb un muntatge ambiciós per la seva il·luminació i escenografia. I defensant que l'espectacle parteix de la nuesa, de la senzillesa dramàtica. La intensitat (i tendra comicitat) de l'avi aparellant mitjons segut a la butxaca és molt càlida i entranyable. L'aparició de l'ésser enigmàtic també és empàtica, no fa gens de por ni genera raresa: S'accepta el nou cos com un codi sense estridències i se segueix un joc que podria recordar a les peripècies del Sr. Cordills de TV3. Kiko López crea aquests dos personatges que tenen entitat pròpia. Però costa veeure una evolució de la trama. Té mèrit que vulgui apartar-se de la veu en off, les rèpliques o un audiovisual que podria sentar el fil del conte. És lícit no fer-ho, però si es vol descriure la situació d'un personatge cal garantir uns mínims de connexió dramatúrgica amb el públic. O, si no, es converteix en un estudi de moviments com els de Vacuum de Philippe Saire o l'Ay, ya i The watching machine de Macarena Recuerda, en els que es renuncia, però, a l'aparició del personatge.
El moviment de Kiko López (que intervé al Harakiri de Les impuxibles) és divers i juga amb donar noves percepcions visuals (com amb la fórmula de les cinc pantalles enroscant-se sobre sí mateixes). Hi ha un punt acrobàtic que remet a la seva dansa urbana però, per sobre de tot, un desplaçament de les parts del cos, com qui desplega un tors activant cada vèrtebra i articulació: Demostra les seves dots de ballarí però falta traslladar-les a una traslació dramàtica o descriptiva (les dues opcions són vàlides; no està clar en quin pla es juga; i això despista un públic que aplaudeix a la primera demanda del ballarí, que està proactiu però despistat).
Pel que fa a l'espai, la butaca permet crear molts ressorts, li treu molt profit. També sap jugar amb el mirall i els reflexos, fins a retratar al mateix públic. L'arc /que podria recordar una campana de llum gegant, té un recurs final preciós. Però, probablement, té moltes més possibilitats en el moviment i com a recurs per a una il·luminació que transforma els espais cotínuament, caviant la forma en què s'il·lumina cada element. Mar Gómez tenia un element similar a Sempreviva (una mitja lluna) en el que bona part de la coreografia hi pivotava sobre aquest element. Kiko López busca una autenticitat que combrega més amb la ingenuïtat de Leandre (Rien à dire) o Claire Ducreux (Refugiada poètica).
Aquestes dos personatges del Sr. W (l'avi i l'ésser abstracte) ensamblats sense un salt que es pugui percebre des de la platea pot ser, és clar, la doble U, del subtítol. sovint, en le sprimeres peces, els coreògrafs (i dramaturgs) carreguen de massa idees per por a què una de sola no tingui prou solidesa o per la voluntat generosa de posar-ho tot, per si no hi ha una segona oportunitat. Endreçat i posant densitat als dos plans, en realitat, emergiria un díptic (amb la mateixa escenografia, fins i tot).
