Dins el cor del món

informació obra



Companyia:
Engruna Teatre
Producció:
Engruna Teatre
Sinopsi:

Mentre bussegem entre les tonyines dels oceans i els humans de la terra, descobrirem que és possible trobar un nou pacte amb la realitat, i que l’autenticitat rau en trobar la nostra essència i diferència, i només així, la nostra llibertat.

Sabina Berman, l'autora de la novel·la que ha inspirat aquest espectacle, el primer d'Engruna Teatre adreçat a espectadors i espectadores de més de 10 anys, ens recorda que “les persones amb capacitats diferents són les persones que poden fer diferent el món”. Una d'aquestes persones és la Karen, una nena amb TEA (trastorn de l’espectre autista) que protagonitza aquesta història. La Karen de petita va viure assalvatginada i en plena connexió amb la natura, però a través de la seva tieta Isabelle descobreix que és negada en alguns aspectes però brillant en d’altres, fins al punt de convertir-se en una gran empresària.

La relació entre la humanitat i la natura és, de fet, la protagonista de la novel.la, i el trastorn de l’espectre autista amb el qual conviu la Karen no és sinó una metàfora de l'actitud autista que les persones neurotípiques adopten envers el medi del qual procedeixen. Per acostar al públic a aquesta temàtica i mostrar-li la visió del món de la protagonista, l'espectacle retrata tres plans en els quals transcorre la proposta: la natura, la civilització industrialitzada i el món interior de la protagonista. Per parlar-ne, la companyia fa servir imatges poètiques que remeten al món de la Karen en contraposició amb l’hostilitat del món industrialitzat, així com el treball corporal de les actrius o, fins i tot, la psicologia dels colors com a eina per transmetre emocions i sensacions.

Sabina Berman és una coneguda escriptora, dramaturga, assagista, directora de teatre i directora de cinema mexicana. No només és una dramaturga especialment prolífica, sinó que també té fama de ser una de les més originals i atrevides de la seva generació. Ha estat guanyadora quatre vegades del Premi Nacional de Dramatúrgia a Mèxic i el Premi Juan Ruiz de Alarcón, i ha obtingut en dues ocasions el Premi Nacional de Periodisme (1999 i 2007). Ha ofert la seva complicitat durant el procés de creació a la companyia i a la dramaturga encarregada de convertir la novel·la en teatre: Denis Duncan, una autora barcelonina nascuda a Costa Rica. Ha posat dempeus el projecte Engruna Teatre, una companyia nascuda fa setze anys que busca emocionar i transcendir amb els seus espectacles, parlant de coses petites que converteixen en relats plens de simbologia i contingut.

Una producció d’Engruna Teatre. 

Amb el suport de l'ICEC, Grec Festival de Barcelona, l'Estruch Fàbrica de creació de Sabadell, laSala. Centre de creació d'Arts per a les famílies, l'Ajuntament de Castellar del Vallès i l’Associació Àsperger de Catalunya. 

Espectacle especialment recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 10 anys.

Crítica: Dins el cor del món

13/07/2023

Enginyós i tendre quadre de calidoscopis personals

per Jordi Bordes

Engruna Teatre (Univers, Sopa de pedres) ha volgut fer un tendre retrat sobre l'autisme a partir de la història escrita per Sabina Berman. Han bastit la història mesurant bé l'equilibri entre tendresa, estranyesa i un pic d'humor. I en tres plànols diferents: la Natura (en la que viu Karen fins que la tieta la rescata); la civilització (amb la imatge de les naus que enllaunen les tonyines); i el món interior de la protagonista. Són tres miralls posats amb cura dins d'un cilindre i que permeten construir un calidoscopi sempre variant amb pedres de colors i llums que multipliquen la visió possible. Des d'aquesta diversitat integradora expliquen que cadascú té un calidoscopi especial des d'on mirar la realitat i de conviure-hi.

L'espai escènic de Clàudia Vilà és un dels encerts cabdals del muntatge que centra el to en què serà tractada la trama: Una dona rep d'herència una fàbrica de pesca i venda de tonyines; el palauet on vivia la seva germana difunta; i, de sorpresa, sense que en tingués coneixement de la seva existència, la Karen una filla assalvatjada dins del jardí, que resulta ser la seva neboda. A mesura que redreça el negoci i la llar "que es cau a trossos", inicia la convivència amb la Karen, "que està feta a trossos". Aconsegueix trobar el canal per comunicar-se i perquè ella agafi interès per la lectura i el món. De la Terra entra al mar i hi descobreix un espai que es mou a un ritme molt més apacible per la seva forma de ser. Karen sorprèn en la seva capacitat d'aprendre i de donar un gir al negoci familiar i a la cura dels animals (es redueix l'estrès animal, tot i que no s'eviti el seu sacrifici).

Pensada per a un públic major de 10 anys, la dramatúrgia, en la que s'hi ha sumat Denise Duncan (Está linda la mar, Negrata de merda, El combat del segle) s'atura poc en els fracassos de la tieta per comprendre la Karen. De seguida, es traslladen al món d'aprenentatge constant. La Karen viu amb intensitat i sense filtres la vida i li interessa parlar dels pets, dels vòmits i de la pudor de les aixelles de la seva nova mare; Rebutja les convencions socials, els eufemismes (que l'obra confon amb la metàfora), la hipocresia i la relació afectuosa. Els personatges secundaris del muntatge es presenten amb una màscara, com les de Marie de Jongh (Amour, André i Dorine, Ama, Estrella). No és cap casualitat, ja que els hi han aportat una mirada exterior al muntatge. Probablement, aquests secundaris, caricatures simplificades que li donen un toc divertit, podrien tenir algun arquetip més marcat entre ells per a diferenciar-los. També la cançó necessita reforçar la veu per fer entendre millor una lletra que és clau, veu destil·lada de la complexa situació íntima entre les dues protagonistes. Són detalls que poden sumar a una posada en escena notable, a hores d'ara.

Més enllà de la trama, que circula amb ritme i empatia cap a l'espectador, el món interior de Karen és dins de l'ull de bou de l'escenari. I, puntualment, es trasllada aquesta experiència al públic amb un làser que s'extèn (com a Solar de Mos Maiorum) per tots els racons. El darrer quadre final, que no desvetllarem, és màgic, preciós de comunicació no verbal directa amb les persones amb diferent grau d'autisme. Si cal ser curosos amb els que viuen aquesta diversitat, cal ser també molt empàtics amb les famílies que hi conviuen. És el tercer mirall que l'espectador ha de construir-se per completar aquest meritori ambiciós i valent muntatge.