La plaça del Diamant és d’aquestes novel·les que un grandíssim gruix de persones que han estudiat a Catalunya ha llegit. I mai deixa indiferent, perquè l’estil de Mercè Rodoreda i la singularitat del retrat que proposa el text toca a l’ànima a tothom qui en va llegir una mica més que els resums d’internet. Ara bé, a escena podria ser soporífer, perquè correria el risc, en passar pel sedàs d’una dramatúrgia, de renunciar a la bellesa i singularitat de les paraules escrites, i l’estil del retrat podria quedar en l’intent per la necessitat de dibuixar un univers que només la imaginació pot omplir. Carlota Subirós encerta en la base, per tant, perquè en la seva versió a la Sala Gran del Nacional ha decidit conservar el monòleg interior de la Natàlia tal com va ser escrit, en una delicada selecció de passatges de Ferran Dordal.
La immensa Sala Gran esdevé, per altra banda, el segon potencial epicentre de deshumanització de l’univers encara més enorme que narra Rodoreda. Durant la peça, l’escenari que ha treballat Max Glaenzel cobra diferents presències amb més i menys impacte. En l’espai escènic buit i completament blanc, o bé ple d’una sola cosa com ara flors o menjar per a coloms, hi sentim la profunditat, la soledat, l’obsessió o el patiment de la protagonista. Ara bé, en altres moments de la peça trobem a l’escenari múltiples elements d’escenes diferents convivint simultàniament. Llavors, per ubicar-se en l’aposta cal més que una il·luminació a vegades dispersa i les actrius donant vida, de fons, a la relació visual entre objectes i la idea que el monòleg transporta. De fet, els munts de coses antigues emprades tenen una funció figurativa i conviden a submergir-se en un instant de garbuix de vida del personatge, esperant, però, els seus comptats segons de protagonisme.
Llavors, al fons, certament al mig tot i que massa amagada, queda la realització en directe de l’espai sonor de Clara Aguilar. L’harmonia a La plaça del Diamant sosté les regnes de les emocions, i aconsegueix compassar la respiració d’una grada que, per l’ocasió, s’ha omplert exclusivament de persones joves que ja coneixen la història de la Natàlia. La música porta el ritme de la peça, i complementa a la forma gairebé coreografiada d’ocupar l’espai de les onze actrius vestides amb roba d’avui, com si el temps no hagués passat del tot en les paraules de Rodoreda. Sempre, en escena, cada intèrpret té alguna acció per fer, per ser-hi present més que no pas oient. Perquè les actrius són la protagonista en el transcurs d’uns fragments escollits amb cura pel to i la presència de cada una, i la resta del temps en són un espectre. Val a dir que amb moltes menys veus s’hauria assolit el mateix efecte, potser amb menys matisos, però quan es tenen els recursos s’han d’aprofitar, és clar. Sigui com sigui, un muntatge com aquest funciona perquè esprem les oportunitats d’una gran producció per, en lloc de teatralitzar un llibre de selectivitat, fer-ne una extensió que cobra vida.
En qualsevol cas, no sé si és tornar a sentir la veu de la Natàlia anys després amb unes renovades orelles, o l’elecció dels passatges en un espai, amb una música i una forma, però aquesta versió de La plaça del Diamant posa la pell de gallina en moments puntuals i encisa la major part del temps. En ella s’aprecia un interès per evitar amagar de cap manera que el Quimet és un maltractador en tota regla, la misogínia arrelada a l’època i la duresa de viure-la, que no ens fem a la idea què vol dir passar gana, i els estralls en la salut mental que precisament tot això arriba a provocar.
