Qualsevol aproximació que es fa a «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) porta al background que els espectadors puguin tenir de l'obra. Un background que procedeix de diferents referències. Pot ser de la lectura de la novel·la, que l'autora va escriure el 1960, quan ja era a Ginebra, i que va publicar el 1962 gràcies a la decisió amb visió de futur de Joan Sales, després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960, on hi havia, entre altres, Josep Pla, rescatada per Joan Fuster i recomanada també per Joan Triadú.
De les discussions de correcció d'estil entre l'editor Joan Sales i Mercè Rodoreda se n'ha parlat prou (Sales era un editor en la línia del corrector d'estil anglès). I també de la caiguda proposada per Joan Sales del títol original de «La Colometa» al suggeriment de dir-ne toponímicament «La plaça del Diamant», decisió de la qual ja s'ha vist prou l'encert, un criteri que en certa manera ha manllevat ara Carlota Subirós deixant la Colometa en un segon terme i recuperant el nom de Natàlia per dotar de més força i personalitat pròpia el personatge. Cal recordar que el sobrenom de Colometa li venia imposat pel Quimet.
Molts espectadors tampoc no poden deixar de tenir present la versió cinematogràfica que va popularitzar el director Francesc Betriu amb Sílvia Munt i Lluís Homar de protagonistes, amb la versió ampliada de la minisèrie, una de les primeres pel·lícules que recuperava el català a la pantalla gran i que va provocar cues a les sales de cinema a partir del 1982 quan es va estrenar, una versió que va lligada inevitablement a la banda sonora que va comptar amb la composició del malaguanyat Ramon Muntaner.
Més endavant, el teatre recorda la versió del també desaparegut Joan Ollé, juntament amb Carles Guillèn, amb les actrius Mercè Pons, Montserrat Carulla i Rosa Renom, el 2004. O encara la versió que el 2007 va fer Josep Maria Benet i Jornet a la mateixa sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Silvia Bel. I encara més recent, el 2019, Paco Mir, de Tricicle, hi va tornar, amb una versió amb la companyia Eòlia, als teatres Victòria i Poliorama, amb set joves intèrprets i música de Jofre Bardagí. I no són aquestes les úniques “places del Diamant” perquè també se n'han fet pensant en el públic més jove, tenint en compte que és una novel·la de capçalera dels estudiants d'institut. I és que «La plaça del Diamant» és inesgotable. I com deia Ramon Muntaner, en la lletra de la peça més emblemàtica de la seva banda sonora: «Quan la cançó s'acabi, / una altra en començarà, / car tot gira com els valsos / de la plaça del Diamant».
Carlota Subirós parteix segurament de totes aquestes referències, però en fa una lectura nova, moderna, del segle XXI, conceptual, minimalista i profunda a la vegada. La dota d'una mirada contemporània, prescindint com va fer l'editor Joan Sales del sobrenom de la Colometa, recuperant, com deia abans, el personatge de la Natàlia i mutiplicant-la per onze Natàlies de diferents generacions, onze intèrprets, inclosa la compositora Clara Aguilar fusionada amb elles, i amb la nova banda sonora en directe, per oferir una visió coral, polifònica, del personatge més vinculat a l'obra de Mercè Rodoreda.
Un personatge, el de la Natàlia, que no és només el mirall de la memòria de l'època convulsa dels anys trenta del segle passat i de la guerra civil, sinó també, en aquesta versió de Carlota Subirós i Ferran Dordal, el mirall del passat més recent i fins i tot del present de moltes altres Natàlies que viuen, com la Colometa, la il·lusió de la joventut, l'esperança de viure millor, la decisió de triar l'home de tota la vida ni que sigui amb un trencament, l'estroncament d'un projecte de futur, l'opressió engabiada en un pis convertit en colomar, el fantasma de la “pobra Maria” que qui sap si només existeix en la ment del Quimet, la càrrega dels embarassos i de les dues criatures, les feines precàries, el maltractament del vencedor sobre el vençut, la temptació de posar fi a tot, el símbol del salfuman, la idea del daltabaix del terrat com a única sortida, l'ham salvador del botiguer de queviures... I tot això girant sempre, com el vals, al voltant d'un espai petit, en una plaça com la plaça del Diamant d'un barri menestral com el de Gràcia que l'obra de Rodoreda ha convertit en universal. Són encara no dues hores d'una emoció intensa que colpeix espectadors de totes les generacions.
El muntatge de Carlota Subirós és nítid i transparent. L'escenografia de Max Glaenzel emmarca aquesta nitidesa en una gran càpsula blanca. La il·luminació de Carlos Marquerie dota de calidesa segons quins passatges. L'atrezzo és com un personatge més de la trama que les mateixes actrius munten primer i desmunten després delicadament, com si endrecessin unes golfes: cada objecte, una memòria; cada memòria, un record.
La vaixella, els coberts, les copes de vidre, les nines, les balances de ca l'adroguer, les flors que fan rams, les gàbies del colomar, la motocicleta del Quimet, el fusell de guerra, el matalàs emprat cap al front, els cubells de l'aigua, el senalló de les taronges que marquen el sotrac de la notícia de la mort, els pots de les veces, l'escampall de les veces, el crec crec del trepitjar de les veces... Un atrezzo que acompanya l'intens monòleg interior de la Natàlia i que les onze actrius es reparteixen alternant els passatges del relat d'una edat a una altra, d'un record a un altre, d'una memòria a una altra.
Carlota Subirós i tota la companyia han viscut una experiència immersiva en l'obra de Mercè Rodoreda, n'han descobert els trets més colpidors, els pensaments més feliços i els retrets més esgarrinxadors. L'han segellat amb el crit esgarrapador quan Natàlia fa un grafit amb un ganivet a la vella casa del colomar. El desengany, la tristesa, l'odi, la venjança, l'estimació, l'angoixa, la por, l'esperança, en les paraules de Rodoreda, eleven la profunditat amb cadascuna de les intervencions.
Hi ha la veu ferma de la maduresa de Lurdes Barba, la calidesa de Màrcia Cisteró, la vivesa de Montse Esteve, la franquesa de Paula Jornet, la placidesa de Vicenta Ndongo, la duresa de Neus Pàmies, la ingenuïtat volàtil d'Anna Pérez Moya, la lúcidesa d'Alba Pujol, la serenor de Vanessa Segura, la valentia de Yolanda Sey i l'onzena veu, la musical de Clara Aguilar, que sembla que es vulgui fondre amb el so del cargol de mar, que simbolitza el so que escolta la Natàlia en un dels passatges de la novel·la, i que Clara Aguilar deixa, en clau d'obertura, presidint l'escenari, com un testimoni del que els espectadors escoltaran i del que viuran, com una remor que ve de lluny però que és encara molt present. (:::)
