La Tortue de Gauguin

Nous formats

informació obra


Composició musical:
Alexis Thépot
Coreografia:
Eric Lutz
Interpretació musical:
Ignacio Plaza Ponce
So:
Thomas Kaiser
Il·luminació:
Sebastian Dalphrase
Intèrprets:
Brigitte Gonzalez
Direcció:
Doriane Moretus, Patrick Dordoigne
Sinopsi:

ESPECTACLE INAUGURAL. «He sentit que, durant una de les seves estades a les Illes Marqueses, Paul Gauguin va tenir la idea de pintar sobre la closca d’una jove tortuga viva perduda a la platja. M'agrada pensar que, gràcies a la longevitat d'aquesta espècie, una de les obres del pintor, lluny de l'avarícia dels especuladors, segueix avui anant i venint a les profunditats de l'oceà, en el seu petit museu mòbil.». Aquesta anècdota és el motor d’arrencada d’aquesta producció artística multidisciplinària de carrer que ofereix una visió singular de l’art. Una peça que mostra el procés d’elaboració d’una obra gràcies a una dramatúrgia visual de carrer que té lloc en una estructura vertical de 9 metres, amb sis pintors, una actriu i música en directe. Un políptic de metall, un retaule contemporani que reivindica la màgia de la creació i la condició efímera de l’art.

La Compagnie Luc Amoros construeix amb ombres, pinzells o càmeres els límits d'un teatre surrealista, un teatre d'il·lusions realitzat en directe, entre el bricolatge i l’alta tecnologia. Cofundador l'any 1976 de la companyia Amoros i Augustin, Luc Amoros segueix comandant aquesta companyia francesa que el 2009 va prendre el seu nom. Fidel al teatre d’ombres amb què va encetar la seva carrera, ha evolucionat en la cruïlla de disciplines, combinant les arts visuals, la performance, el teatre visual i la música escènica. Actualment amplia les seves investigacions per escriure amb especial atenció al monòleg, la crònica o la cançó, amb la finalitat d’explorar la irresistible fascinació dels homes per les imatges en moviment.

Crítica: La Tortue de Gauguin

07/09/2018

Preciosa coreografia pintada i cantada

per Jordi Bordes

Una peça que suma les arts plàstiques de forma orgànica al fet escènic. És una de les inauguracions del festival de Fira Tàrrega més vistoses, i alhora intimes. Perquè és recomanable mirar-h'sho i escoltar-ho des de la intimitat, deixant que els textos poètics, rítmics vagin amarant de forma similar al llenç amb la pintura. La coordinació de la companyia està a l'alçada de la traça amb el pinzell. Com si es tractés d'un joc de dibuixos a la sorra (com ells d'Ytuquepintas de Somnis de sorra), però s'atreveixen a fer-ho en una mida XXL: una bastida de tres pisos, d'uns sis metres d'alçada. 

Es diu que Gauguin, inspirat va pintar sobre la closca d'una tortuga viva. I l'obra d''art deuria desaparéixer (i aparéixer per la selva, per les plages, pel mar). La companyia Lucamoros preén generar aquest mateix miratge: construir i deixar lliure, perdre-ho. Com a Paso doble (amb Miquel Barceló i Josef Nadj) el treball que es fa plàstic és precíós i tothom vol plasmar-ho, que quedi fixatt però els artistes, despreocupadament l'estripen i el llencen: en tenen més, l'obsessió per expressar allò que senten exactament els obliga a rebutjar la majoria, tot és un camí d'aprenentatge. 

Lucamoros evita gran desplegament elèctric. No necessita grans efectes sonors ni espectaculars efectes amb la il·luminació. Només poder transmetre amb un ritme intens les reflexions sobre l'art, sobre la còpia, sobre la genialitat i l'ofiici. Sobre el plagi i l'apropiació de les formes tribals  de les Antilles (o del Carib, o australianes, o de l'Àfrica) que van fer servir els pintors europeus, per transcendir al realisme pictòric que ja estava superat per la fotografia. Amb els recitatius, els actors (alhora que pinten els plafons transparents mostrant les formes finals de cada quadre) evoquen aquestes contradiccions i fan tot un cant a l'art en majúscules, fugint de la còpia del popart, des d'on, en realitat, s'expressen.Un precios treball de coreografia pintada en la que tambe es recita i es canta. Cal, això sí, procurar seure còmodament i aconseguir un bon pla per veure com va apareixent, com per art de màgia, les formes i els colors que meravellen al ppúblic. Partint de textures, de formes, de colors que eren l'abecedari de Gauguin. És quasi hipnòtic deixar-se portar.