La Treva

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas, Mima Riera
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Cesc Calafell
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Paula Ayuso
Producció:
La Brutal, La Villarroel, Bitó Produccions
Autoria:
Proyecto Azul
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.

La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova nòvia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La Treva

03/11/2016

El drama de la guerra, a distància

per Toni Polo

Quatre personatges interessants. Quatre grans actors en quatre grans interpretacions. Una direcció acurada. Un tema actual, indignant, ben plantejat. Una escenografia acollidora. I, tot i així, hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar a La treva. Ella (Sarah, Clara Segura) és una fotògrafa de guerra; ell (James, David Selvas), la seva parella, és reporter de guerra. No suporten la hipocresia del primer món. Acaben de tornar al seu apartament de Nova York perquè ella ha estat a punt de perdre la vida a l’Iraq i ell... no hi era al seu costat. Aquí comencem a detectar la distància entre els dos. Els amics són l’editor (Richard, Ramon Madaula), un home madur i intel·ligent, i la seva recent parella (Mandy, Mima Riera), una nena “dolça, amb poca substància”, a les antípodes dels altres tres personatges però contrapunt necessari en l’obra.

L’acció, amb fugaços flaixos de duríssims i recents records de la guerra, transcorre en la comoditat del loft novaiorquès. És una manera d’implicar-nos a tots, de convertir-nos en part del què està passant en escena. I el que està passant és que se’ns planteja la nostra actitud (passiva) davant de la situació que es viu a l’Iraq (o a Síria, o al Congo, o a Líbia...). És ètic fer fotos a gent que s’està morint? A nens ferits? Els ajuden, aquestes fotos? “Aquest nen s’hauria mort fes el que fes”, diu la Sarah, davant de la incomprensió de la Mandy...

La integritat de la fotògrafa es veurà enfortida per qüestions passionals mentre que la implicació del reporter es va diluint. A poc a poc se’ns va dosificant tota la informació fins a justificar, potser massa previsiblement, el desenllaç.

Tot plegat l’obra és rodona. El text és àgil i els personatges, propers. Potser el que no em quadra és que les qüestions tan dures amb què l'autor, Donald Margulies, ens implica a tots no acaben d’emocionar-nos. El dolor, la ràbia, la injustícia, queden molt lluny d’aquell còmode apartament de la capital del món.