La Treva

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas, Mima Riera
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Cesc Calafell
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Paula Ayuso
Producció:
La Brutal, La Villarroel, Bitó Produccions
Autoria:
Proyecto Azul
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.

La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova nòvia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La Treva

25/11/2016

És possible despertar consciències des d'una mirada freda?

per Jordi Bordes

L’obra de Donald Margulies tracta un tema èpic distanciant-se, posant-hi un vidre (encara que sigui un teleobjectiu). Parla de com el Primer Món sent des de la llunyania, com si fos una remor, el crits de les víctimes en guerres sempre interessades. Julio Manrique compta amb un repartiment molt ben equilibrat que construeixen personatges creïbles, contradictoris, desesperats i que defensen l’aposta vital del moment com la que han triat, sense pretendre que hagi de prevaldre sobe les altres. Explica les petites històries heroiques, més o menys ingènues, repetint a la platea el discurs dels seus personatges.

Aquesta és la clau que l’equip de La Brutal ha respectat i que potser caldria replantejar. Sona contradictori construir un espectacle que pacifica consciències quan la fotògrafa i el seu company corresponsal de guerra hagin dedicat els darrers anys de la seva vida a provar d’aixecar consciències, rebel·lar ciutadans del Primer Món per obligar compromisos dels seus governs. Certament el vidre, tot i que pugui enquadrar una imatge ben roent (és molt honest no jugar amb les fotografíes que dominen els diaris, no abonar-se al món groc de competir pel plànol més tancat i la víctima més indefensa), distancia de l'emoció. Per això, l’espectacle pot provocar una certa discussió intel·lectual però no commoure. Clara Segura és una fotògrafa que ha vist l’horror. No és la germana bessona d’Incendis que ha viscut l’horror i que hi haurà de conviure. Margulies, evidentment, no vol jugar a ser Moawad. S’allunya de l’èpica poètica, però alhora, també d’encongir el cor de l'espectador. Les històries, tant lícites com quotidianes de formar una familia, batallar per un reportatge en un Consell de redació, o sentir-se orgullós en veure’l publicat, emmascara la veritable intenció dels personatges heroics. Els que retransmeten, per canviar actituds governamentals llunyanes, no pretenen mai modificar la realitat que retraten; en volen ser testimonis, no pas activistes. El resultat és un espectacle que somnia en l'activisme però el deixa prudentment dins d'una campana de vidre per fer una reflexió intel·lectual: Dóna per fer una conversa interessant, no per recupera rl'ànima d'un 15M.