La Treva

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas, Mima Riera
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Cesc Calafell
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Paula Ayuso
Producció:
La Brutal, La Villarroel, Bitó Produccions
Autor:
Proyecto Azul
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.

La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova nòvia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La Treva

22/11/2016

Un bon equip

per Núria Sàbat

Escrita ara fa uns deus anys, durant la guerra de l’Iraq –però extrapolable a qualsevol altra, com podria ser la de Síria–, La treva (Time Stands Still) s’inspira, segons explica el seu autor (Donald Margulies, Brooklyn 1954) en Lynsey Addario, fotoperiodista americana del The New York Times que va ser capturada al Líban.

A la ficció, aquesta dona es diu Sarah, és fotògrafa i addicta a la seva feina. Fa poc va patir un atemptat en què va resultar ferida i, per recuperar-se, ha tornat a casa, a Nova York, on l’espera la seva parella, James, cronista de guerra que arran d’una profunda crisi personal va marxar de la zona de guerra per replantejar-se la seva manera de viure. Ambdós viuen, doncs, una mena de “treva” durant la qual, paradoxalment, sorgeix un conflicte inesperat que, malgrat l’estimació mútua, farà palesa la seva “dissonància” vital, i un munt de dubtes i d’interrogants que de mica en mica trobaran resposta. Un d’ells, i crec que el més interessant, és el que planteja la dicotomia entre qui veu el fotògraf com una mena de lladre d’imatges que mostren realitats crues, vergonyants, humiliants... sovint robades als seus protagonistes, o de voyeur que observa la realitat sense intervenir-hi per res, i qui el considera un testimoni tan valuós com imprescindible perquè aquell fet pugui ser conegut, denunciat i modificat, per la qual cosa el seu paper no és només testimonial sinó que també pot ser determinant.

Margulis, però, ho planteja sense cruesa; dosifica els moments de dramatisme, hi aboca humor, unes gotes d’ironia o de sarcasme, i amplia el punt de mira dels dos protagonistes –interpretats per la infal·lible Clara Segura, constructora d’un personatge polièdric que sap mostrar, segons el moment i la situació, les seves diverses cares, i David Selvas, que també troba els diferents colors d’un protagonista potser menys complex i sense tantes tonalitats– amb la presència d’una altra parella que els fa de contrapunt: en Richard (un Ramon Madaula ideal), editor i amic íntim de la Sarah, i la seva joveníssima esposa, Mandy (encisadora Mima Riera), una noia ingènua, alegre i planera capaç d’aprofitar tot el que de bo té la vida... La Mandy és un d’aquells personatges que creixen i evolucionen a mesura que també ho fa l’obra.

Des de l’amabilitat, però amb intenció, Margulis escriu un text que reflecteix, sense incomodar, un conflicte individual dins un altre de col·lectiu i malauradament prou actual.

Al davant de tot plegat, i dirigint un bon equip del qual també forma part; Julio Manrique, qui de manera acurada fa fluir l’obra plàcidament.