Escrita ara fa uns deus anys, durant la guerra
de l’Iraq –però extrapolable a qualsevol altra, com podria ser la de Síria–, La treva (Time Stands Still) s’inspira,
segons explica el seu autor (Donald Margulies, Brooklyn 1954) en Lynsey
Addario, fotoperiodista americana del The
New York Times que va ser capturada al Líban.
A la ficció, aquesta dona es diu Sarah, és
fotògrafa i addicta a la seva feina. Fa poc va patir un atemptat en què va
resultar ferida i, per recuperar-se, ha tornat a casa, a Nova York, on l’espera
la seva parella, James, cronista de guerra que arran d’una profunda crisi
personal va marxar de la zona de guerra per replantejar-se la seva manera de
viure. Ambdós viuen, doncs, una mena de “treva” durant la qual, paradoxalment, sorgeix
un conflicte inesperat que, malgrat l’estimació mútua, farà palesa la seva
“dissonància” vital, i un munt de dubtes i d’interrogants que de mica en mica
trobaran resposta. Un d’ells, i crec que el més interessant, és el que planteja
la dicotomia entre qui veu el fotògraf com una mena de lladre d’imatges que
mostren realitats crues, vergonyants, humiliants... sovint robades als seus
protagonistes, o de voyeur que
observa la realitat sense intervenir-hi per res, i qui el considera un
testimoni tan valuós com imprescindible perquè aquell fet pugui ser conegut,
denunciat i modificat, per la qual cosa el seu paper no és només testimonial
sinó que també pot ser determinant.
Margulis, però, ho planteja sense cruesa;
dosifica els moments de dramatisme, hi aboca humor, unes gotes d’ironia o de
sarcasme, i amplia el punt de mira dels dos protagonistes –interpretats per la
infal·lible Clara Segura, constructora d’un personatge polièdric que sap mostrar,
segons el moment i la situació, les seves diverses cares, i David Selvas, que
també troba els diferents colors d’un protagonista potser menys complex i sense
tantes tonalitats– amb la presència d’una altra parella que els fa de
contrapunt: en Richard (un Ramon Madaula ideal), editor i amic íntim de la
Sarah, i la seva joveníssima esposa, Mandy (encisadora Mima Riera), una noia
ingènua, alegre i planera capaç d’aprofitar tot el que de bo té la vida... La
Mandy és un d’aquells personatges que creixen i evolucionen a mesura que també
ho fa l’obra.
Des de l’amabilitat, però amb intenció,
Margulis escriu un text que reflecteix, sense incomodar, un conflicte
individual dins un altre de col·lectiu i malauradament prou actual.
Al davant de tot plegat, i dirigint un bon
equip del qual també forma part; Julio Manrique, qui de manera acurada fa fluir
l’obra plàcidament.
