Estrena esperadíssima al Teatre Lliure de Gràcia. Escrita per Joan Yago, dirigida per Israel Solà i interpretada per la troupe habitual ‒més quatre incorporacions estel·lars: Roser Batalla, Joan Esteve, Tamara Ndong i Carles Roig‒, Le congrès ne marche pas de La Calòrica exhaureix entrades abans d'estrenar. Feia setmanes que el rumor circulava. Els privilegiats que havien pogut assistir a passis previs a l’estrena parlaven d'obra de maduresa i de cotes d'enginy mai vistes. Hi havia una gran expectació a l’entrada.
El centre de la peça l'ocupa el Congrés de Viena, que es va celebrar entre el 23 de setembre de 1814 i el 9 de juny de 1815 a la capital de l'imperi austríac amb l'objectiu de reorganitzar la vella Europa devastada per vint-i-cinc anys de guerres. Considerada com la primera cimera internacional de la història ‒prefiguradora, de fet, del concepte mateix de cimera‒, aquesta aparatosa trobada va ser liderada per les quatre grans potències vencedores: Àustria, Rússia, Prússia i Regne Unit ‒“quatre sobirans per la felicitat del món”, en paraules de Lord Robert Castlereagh, ministre d'afers exteriors de la Gran Bretanya, que interpretarà Marc Rius amb la gràcia que el caracteritza‒.
Com explica l'historiador Josep Fontana ‒al llibre Capitalisme i democràcia (1756-1848). Com va començar aquest engany, una de les fonts bibliogràfiques a què va acudir la companyia‒, el congrés va ser una celebració monàrquica i aristocràtica del final de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques. La intenció era arribar a un acord de pau no punitiva amb la derrotada França i buscar un equilibri de poder amb vocació de pau duradora. Van ser-hi convidats els alts mandataris i aristòcrates de les principals potències, però també representants de “subaliats” com Espanya. Amb “hospitalitat onerosa” ‒com diria el ministre Charles Maurice de Talleyrand, aquí assumit per Carles Roig‒, l'emperador austríac va voler demostrar la força dels Habsburg, i és així com es va designar un comitè de festes que mantindria entretinguda durant mesos la nombrosíssima concurrència. L'opulència dels saraus ‒que incloïen concerts, caceres, curses de trineus i exhibicions de globus aerostàtics‒ va fer córrer el rumor de fins a quin punt el congrés es divertia.
Val a dir, però, que els calòrics són molt hàbils i fan intersecar la pomposa reunió amb altres esdeveniments, coetanis o posteriors. L'erupció del volcà de Tambora, a Indonèsia, apareix de bon inici, amb la inclusió ‒prèvia a la trama del congrés‒ d'un ritual que imaginativament la companyia atribueix a la civilització desapareguda en aquell cataclisme ‒un enginyós apunt metateatral aclareix que no s'ha comptat amb cap expert assessor en aquella cultura, situant així la proposta lluny del teatre documental‒. L'amalgama cromàtica resultant de l'erupció tenyirà bellament el teló de fons en la festa dels sobirans i aristòcrates, del tot aliens a la catàstrofe natural. També assistirem a la recreació d'un discurs històric de finals del segle XX i a alguna cerimònia més contemporània.
El primer dels quatre actes es titula Der glorreiche Augenblich, com la cantata que Beethoven va estrenar al congrés de Viena. La veu en off de Pau Masaló, que ens acompanyarà en aquest viatge en el temps, ens dona la benvinguda en català. En canvi, els intèrprets en escena s'expressaran majoritàriament en francès ‒hi ha també intervencions en anglès, alemany, rus i castellà‒, i aquest artifici, tot i que ben justificat per la conjuntura històrica evocada i, alhora també, per la voluntat farsesca, pot acabar resultant una mica feixuc. No falta, entre els assistents al congrés, qui troba deshonrós que la pau hagi de negociar-se en la llengua dels vençuts.
L'escenografia de Bibiana Puigdefàbregas emfatitza la idea de decorat neoclàssic. El fastuós i imaginatiu vestuari dissenyat per Albert Pascual contribueix decisivament a submergir-nos en l'ambient d'època, i s'hi suma l'esplèndida caracterització a càrrec d'Anna Madaula. La il·luminació de Rodrigo Ortega Portillo crea ombres al més pur estil de Goya i retalla els volums dels personatges que ballen i giravolten ‒excel·lent treball coreogràfic de Vero Cendoya‒ sobre un fons de suggestiva irrealitat. L'espai sonor de Guillem Rodríguez i David Solans ens transporta al desori d'aquell ball incessant, histriònic i decadent ‒un vals “impúdic, esvalotador, prohibit”‒, immersos en el qual els sobirans es negaven a assumir la fi de l'Antic Règim.
Una contundent i ponderada Júlia Truyol, en el paper de Klemens von Metternich, primer ministre d’Austria i amfitrió del congrés, rep amb tots els honors els seus convidats i lidera les negociacions. Divertidíssim i solvent com sempre, Aitor Galisteo-Rocher, interpreta el colèric i disbauxat ‒i, arribats a un cert punt, sobtadament envellit‒ Alexandre I, tsar de Rússia, que, amb la dignitat del borratxo, es pren com una qüestió personal el repartiment de Polònia i arriba al punt de voler batre's en duel. S'inclou aquí la relació amb la baronessa mística Barbara von Krüdener, una ocultista russa que acabaria operant la conversió del tsar i que alguns veien com una encarnació de la Dona vestida de sol del Llibre de les Revelacions. Aquest personatge, assumit per Tamara Ndong, regala les orelles d'Alexandre amb adulacions i epítets com “fènix del segle”.
Embogida i èbria, entre el tsar i Matternich, balla també la princesa de Bragation, que interpreta poderosament i magnètica Esther López. I Xavi Francès brilla pletòric, hilarant com a Pedro Gómez de Labrador, el poc dotat diplomàtic espanyol ‒l'home més ximple mai vist, a parer del duc de Wellington‒, que exerceix aquí de gracioso oficial, amb una ridícula grandiloqüència i gestos toreros de fatxenda ignorant. La llampant indumentària realça, per contrast, les seves maneres ordinàries.
Han passat quatre mesos i no hi ha hagut cap decisió plenària, cap acta signada ni cap decisió important presa. Res no passa, res no es mou. Pas a pas, volta a volta, s'imposa la decadència i la relaxació en el “congrés dansaire”. Un desgavell de borratxos incauts, incapaços d'imaginar l'imminent assalt de Napoleó, brinden per un món que ja no existeix. Els absolutistes se'n riuen de la democràcia i del liberalisme econòmic que anuncia Adam Smith. La princesa s'embolcalla en una capa-bandera amb els colors de França, per esdevenir paròdica encarnació de la República. Quan cau el teló de fons ‒el cel de l'Antic Règim!‒ els focus al descobert il·luminen Margaret Thatcher ‒imponent Roser Batalla, amb una impecable dicció en anglès‒ en el discurs de la moció de censura de l'any 1990 al palau de Westminster. Passem així de la burla a la mamella de la República ‒en la figura de Bragation/López‒ a l'atac al nanny state.
Si El carrer Franklin de Cunillé ens va portar les cendres verinoses i desreguladores de Thatcher i la Lehman Trilogy de Massini va ballar el twist del capitalisme, el vals desenfrenat de La Calòrica ve a recordar-nos que l'objectiu fonamental d'aquella primera cimera d’estats era assegurar el poder dels privilegiats enfront d’eventuals amenaces subversives. I ara, amb el capitalisme més que consolidat a escala global, cal preguntar-se quina és l’alternativa. Podem, com a mínim, imaginar-la, i replicar al que ens han venut com “l’ordre natural de les coses”? Només el subaltern interpretat per Joan Esteve, que ha mutat de cambrer de l'Antic Règim a dispensador de canapès en un vernissatge d'esnobs ‒en un últim canvi d'època i de codi‒, pot respondre a això. I la seva reacció ‒al ritme ja no del vals sinó d'un tema “discotequer”‒ resulta enormement convulsa, desesperada i confusa. També contagiosa. Les víctimes, quan se surten del guió, esdevenen incòmodes i poden escampar, com un virus, l'esperit de revolta.
Vivim en el temps dels monstres, com deia Gramsci, oportunament referenciat per la veu en off; monstres com els de Goya, que apareix també citat, però no de paraula sinó a través del treball lumínic i de vestuari. El vals de La Calòrica ens fa girar a tota velocitat, i les etapes s'arremolinen fins a arribar al museu contemporani, que converteix una barricada en una obra artísticament inerta. Ara bé, d'inerta o inoperant no ho és pas la farsa política, dansaire i vertiginosa que ha ordit la companyia, amb un espectacular moviment escènic, rèpliques ben col·locades i apunts didàctics en off. Caldrà veure ‒decidir‒ com és el nostre proper ball, si autocomplaent i aliè a l'ensorrament que el circumda o desconjuntat com una revelació. O, millor, una dansa col·lectiva sense pompa.
Article publicat a Núvol el 27 de setembre de 2023
