Estem massa ben acostumats a què les comèdies de La Calòrica marxin a un ritme desenfrenat, vagin sublimant el deliri fins a un esclat final que ensenya les cartes trucades del joc. Ara, s'han atrevit a fer un espectacle de la primera cimera europea, a la Viena de 1814 que, com diu el seu mateix títol "ne marche pas". Aquesta lentitud d'una trobada que havia de durar dues setmanes i es va allargar nou mesos encalla el ritme de La Calòrica. I és una llàstima perquè l'arrencada és de traca i el final de piromuslcal de La Mercè.
Els membres de la companyia han volgut fer un salt ambiciós ampliant encara més el repartiment (a De què parlem... incorporaven Mónica López amb un personatge magnètic) amb Roser Batalla (implacable discurs de Margaret Thatcher a la moció de censura del 1990), Tamara Ndong i Carles Roig sumant-se a la roda de personatges històrics i Joan Esteve en el paper antagònic del cambrer (el més revelador). El pes de la història arrossega la dramatúrgia a una certa despreocupació del conflicte polític i al gaudi de la celebració de la fi de Napoleó i el retorn (enganyós) de la Monarquia.
Són molt valents quan decideixen que tots els personatges parlin en la llengua franca de l'època (el francès) i només esquitxin castellà, rus o anglès quan la conversa fa impossible la comunicació amb els contrincants polítics de la cimera. Xavier Francès és un divertit antiheroi ambaixador de pega espanyol i Esther López la manipuladora princesa errant, mentre que Júlia Truyol es presenta com l'amfitrió impulsor que hi hagi un equilibri de poders a Europa que mantingui les monarquies com a única alternativa viable de Poder.
A la peripècia de festes i converses en bucle sobre el repartiment de Polònia se li afegeix alguna trama secreta entre la baronesa mística Barbara von Krüdener (Tamara Ndong) i el tsar (Aitor Galisteo-Rocher). Però li falta el salt metateatral o de deliri escènic (ho impedeix la pròpia festa desproporcionada dels mandataris europeus) que li doni un cop d'efecte. Arriba, sí, al final, en un quadre contemporani que justifica la veu en off de Pau Masaló i que esclata en catarsi col·lectiva fins i tot a la platea. Com a Mal de coraçon s'intueix un final ben divertit i celebrat des de les mateixes butaques (a l'estrena, tots tant formals no convidava a la comunió absoluta). Falta l'abella de Bluf o el sopar familiar dels coloms a Els ocells. A Editto Bulgaro, que retrataven Berlusconi, ho feien amb una sàtira que el mateix líder aplaudiria. Ara, els monarques són caricatures (el de Prússia és un maniquí!) i la peripècia ve sense contrast, que pot divertir però no despertar prou l'efecte mirall amb l'espectador.
A través de la veu en off (en català) que va exposant la peripècia i algunes reflexions que aporta la distància de la situació històrica es constata com els monarques creuen que viuen una segona joventut amb la caiguda de Napoleó, tot i que, en realitat, l'absolutisme haurà decaigut el 1789, dècades abans d'aquesta cimera. El volcà Tambora esclata també el 1814 i suposa la fi de tota la seva civilització. Ho descobreixen tràgicament en poques hores. Els aristòcrates ballen privilegiats sobre un volcà que està en ebullició i que ells no ho senten gens. Se'n riuen de la democràcia i també del liberalisme econòmic que anuncia Adam Smith; "no funcionarà", diuen incrèduls. El text de Joan Yago sempre prova de deixar rastre de revolta des de la comèdia. Ara, la direcció d'Israel Solà s'ha vist reforçada amb un moviment de Vero Cendoya i un espai sonor quasi hipnòtic.
És una meravella que La Calòrica només reculli elogis. Perquè han demostrat, des del primer espectacle que tenen una frescor per formular situacions hilarants que retraten el patetisme de la societat occidental contemporània. Aquesta peça necessita rodatge. Possiblement, li aniria bé retallar alguna escena d'aristòcrates ensopint-se amb festes caríssimes i algun llampec de realitat (no han convidat mai als de La Calórica a un àpat de luxe que paga el teatre públic per convidar-los a que facin una coproducció amb menys euros dels que necessitarien? Podria se run bon esquer per refer la flama). Diuen que l'últim concert de Beethoven a Viena va ser molt aplaudit però que, els que hi eren advertien que havia sonat fluix i amb les veus que entraven a deshora. Celebrem el nou èxit de La Calòrica, però aquesta ambiciosa peça pateix d'una caiguda de ritme que seria bo corregir. El profeta va ser un avís a tornar a la comèdia. Ara, cal trobar la velocitat de creuer sigui retallant rèpliques o incorporant un quadre metateatral que rebenti la ficció aristocràtica.
