Quina bajanada! Qui pot tenir l’ocurrència de creure que allò que domina el món és el Mercat (així, amb majúscula; no parlem de La Boqueria) i no pas el poder absolut de les més absolutistes testes coronades! Ara tu, espectador o espectadora o espectadori , fes un petit esforç d’identificació : La Calòrica, a l’hora de presentar-te el seu nou espectacle ( que és també el més ambiciós de la seva trajectòria, i potser alhora el més rodó de tots, juntament amb aquell altre anterior que n’anava tan ple de merda) t’ho agrairà . I imaginat que ets un dels alts dignataris o de les ja esmentades testes coronades que van coincidir a la Viena del 1814, per tal de gaudir ( aquí de reunió plenària n’havia poca , però de festes, intrigues amoroses i banquets pantagruèlics, , tants com vulguis!) d’un Congrés que tenia que durar una setmana ...i que es va acabar allargant-se gairebé tant com un embaràs, sense que d’ell en sortís cap criatura de profit. I ara imaginat també que, com li passa a un dels personatges de l’espectacle , quan et disposes a seure en una còmoda butaca sents la incomoditat d’haver-te segut damunt un llibre tan incòmode com pugui ser-ho un gra al cul, perquè es tracta d’aquell tractat seminal en el qual el filòsof Adam Smith va venir a dir per primera vegada allò de “és l’economia, estúpids!”, molt abans que algú altre pronunciés en veu alta la famosa frase.
A veure: si ets un digne membre d’aquell Antic Règim tan ben representat en aquest Congrés ( un Congrés que, com ens recorda La Calòrica, és vist sovint pels historiadors com la primera cimera internacional de la Història; un clar antecedent d’aquestes reunions plenàries organitzades pels grans organismes internacionals actuals que intenten regular l’existència de tot i de gairebé tothom), de ben segur que voldràs creure per tal de preservar els teus privilegis que això que explica el tal Smith , és una idea boja condemnada al fracàs .I no pas perquè l’Antic Regim, com tots els règims anteriors encara molt més antics, no hagi depès també absolutament dels factors econòmics, sinó senzillament perquè no li ha volgut atorgar a l’economia, subjecta als moviments del mercat , el pes real que té segons Mr. Smith. El mateix pes real que, un cop establert el Nou Règim, i més de dos segles després de la publicació del llibre i la finalització del Congrés, encara continua campant lliurament al seu aire per tal de fer i desfer tant com calgui països, fronteres, continents, governs, figures mediàtiques, tendències culturals, programaris educatius, mecanismes socials, idearis polítics, i fins i tot – no podien faltar tampoc elles- estructures religioses. Molt abans que Marx i Engels afirmessin el 1848 que un fantasma recorria Europa , Smith ja havia donat a entendre que un fantasma recorria Europa i tot el globus terrestre. Però aquest fantasma no era pas el del comunisme profetitzat pel marxisme , sinó el del liberalisme econòmic anunciat per Smith. I defensat alhora amb ungles i dents a les acaballes del segle XX per una Margaret Thatcher que ( i perdoneu que faci espòiler; en aquest cas em sembla inevitable ) tot i que es va perdre el Congrés , no es vol perdre l’ocasió d’ensenyar el nas en tan calòrica festa teatral. I quan ho fa, ficada sota la pell d’una portentosa Roser Batalla, ho fa per tal de pronunciar el mateix discurs que la Dama de Ferro va deixar anar a la Cambra dels Comuns a l’hora de defensar-se davant la moció de censura que pretenia enderrocar-la. I ara, deixeu-me dir-ho sense que ningú vulgui llançar-me a les flames on cremen les ànimes estigmatitzades com a neoliberals: què bo és aquest discurs! Vull dir que, encara que puguis qüestiona i/o condemnar el seu fons, no pots deixar de reconèixer la qualitat de la seva forma. Escoltant-lo de nou ( aquest és potser el discurs més cèlebre de la Thatcher, i s’ha reproduït de forma total o – molt més sovint- parcial un munt de vegades), no vaig poder evitar recordar discursos i intervencions polítiques locals recents (alguna , feta el mateix dia de l’estrena de l’espectacle) d’un o altre signe polític que podien divergir fins i tot radicalment en la seva concepció ideològica, però que convergien del tot pel que fa a la seva mediocritat conceptual i formal. Potser per això mateix, La Calòrica tracta aquest discurs real amb la mateixa esplèndida sagacitat amb la qual tractava aquell altre fictici monòleg que deixava anar Mònica López al “De què parlem...”: sense caure mai en la caricatura fàcil que tot ridiculitzant, impedeix capturar l’abast que tenen les paraules que deixa anar qui ens està parlant, i la lògica interna i excel·lentment argumentada a la qual responen.
Ara bé: aquesta realitat que es fa palesa al llarg de l’espectacle i que perviu segle darrera segle , té o no té una alternativa? Doncs precisament per intentar donar-li resposta a una pregunta potser impossible de respondre, més enllà dels desitjos personals (coneixent la seva trajectòria, qui pot dubtar que la formació calòrica voldria que la resposta fos afirmativa), és pel que la companyia ha decidit recuperar la lúdica gresca política d’aquell Congrés potser massa oblidat. Un Congrés que es va desenvolupar a l’ombra d’un altre fantasma que ja havia recorregut militarment Europa amb anterioritat, i que mentre els congressistes es divertien d’allò més s’anava preparant per sortir de l’illa en la qual havia estat confinat ,i realitzar un nou assalt final: l’encara ben viu fantasma d’aquell general revolucionari que ( paradoxa de les paradoxes , i aquesta és ben significativa ) havia passat de lluitar per la revolució que havia abolit la monarquia i proclamat la república , a proclamar-se ell mateix emperador en nom de la revolució i la república. L’ombra napoleònica es projecte també per cert de forma tangible damunt les gresques congressistes a les tres fantasies fílmiques batejades amb el títol d’ “El congrés es diverteix” ( tot i les diferències argumentals existents entre elles) a les qual ha donat origen aquella trobada internacional. La més notable i recomanable d’aquestes pel·lícules (per cert; acabo de comprovar que la podeu trobar a Filmin) és una magistral pseudo opereta nascuda als alemanys i mítics estudis de l’UFA que va ser filmada l’any 1931, tot just quan la república de Weimar s’enfonsava en la misèria econòmica i social sense deixar per això d’omplir els cabarets berlinesos, i Europa sencera es convertia en l’objectiu d’unes creus gamades decidides a organitzar també una desoladora bona gresca. I qui cregui encara ingènuament que una cosa no porta cap a l’altra , que es fixi en la brillant metàfora que La Calòrica introdueix just a l’inici del seu espectacle, per tal de recordar-nos que la llum d’un volcà que entra en erupció a milers de quilòmetres de la vella Europa i destrueix una civilització sencera, pot ser vista des dels bonics boscos de Viena com la llum d’un preciós capvespre ; i el cert és que aquell volcà , va ser el detonant d’una temporada de canvi climàtic que va alterar els termòmetres de tot el continent.
Parlant de la llum: Rodrigo Ortega Portillo fa meravelles amb ella, a l’hora d’il·luminar l’excel·lent espai escènic creat per Bibiana Puigdefàbregas pel qual es mouen exhibint tant el seu talent actoral com les seves capacitats poliglotes (encara que el francès ho domini tot) els magnífics calòrics de sempre i els intèrprets als quals han invitat a unir-se a la festa, tot lluint les seves millors gales. I és que el preciós vestuari d’Albert Pascual ( mai la troupe calòrica s’havia mostrat tan elegant ) contribueix alhora d’allò més tant a fer-nos sentir a tots plegats l’atmosfera d’aquelles trobades , com a fer-nos viure la voràgine d’un vals col·lectiu ballat a altes hores de la matinada, quan ja pràcticament s’han esgotat les existències de xampany i de deliciosos canapès. Això, sempre hi quan el cambrer ficat sota la pell de Joan Esteve no hagi deixat caure a terra la safata, que ja sabem com d’ineptes poden resultar aquestes membres de les classes subjacents .Quelcom que passava llavors, i pot seguir passant ara mateix a qualsevol vernissatge artística d’aquestes en les quals les velles barricades que treien fum revolucionari, s’han convertit en inofensius objectes artístics que tenen ,això sí, un alt preu al mercat ( i ja ha tornat a sortir la paraula). Tot això ho entendreu perfectament tot veient l’espectacle ( les entrades estan totalment esgotades, però qui pot dubtar que tindreu ocasions per recuperar-lo?) , quan aquest sembla retre-li un encobert homenatge a la vitriòlica , molt notable i molt premiada pel·lícula de Ruben Östlund “The Square”. Arribats a aquest punt , ha arribat també el moment per a que el vals de l’absolutisme mutat en mercat neoliberal que va saltant de segle en segle, deixi pas a l’alliberació discotequera : ha arribat l’hora que soni el contagiós tema “Le Dernier Jour du disco” de Juliette Armanet que, com ha dit la mateixa autora, en té quelcom de joiós crit apocalíptic que convida a no renunciar a les gran epopeies , i continuar donant-li a aquestes moltes marxa. Ara bé: vol dir això que sí hi ha una alternativa, o es tracta només d’un moment d’esbarjo catàrtic? Potser La Calòrica no en tingui tampoc la resposta. Però sap molt bé com formular la pregunta, de la mateixa manera que la coreografia de Vero Cendoya sap molt bé com passar del frenesí del vals ( que a inicis del segle XIX era encara considerat una indecència en molts sectors, com ens recorda la sempre il·lustrativa veu en off de Pau Masaló) al frenesí de la música disco. La Calòrica i l’estupenda dramatúrgia de Joan Yago l’encerten per complert, a l’hora de mesurar el just equilibri que precisa una proposta en la qual la diversió dels congressistes conviu amb les suaument didàctiques informacions que ens transmet la ja esmentada veu en off, i els molt brillants i ben reeixits diàlegs. I aquest equilibri, és el que converteix la peça en una ben notable mostra de com es pot fer acurat i ben il·lustratiu i entenedor teatre polític , sense deixar per això de regar-ho tot amb xampany i diversió del més alt nivell, tot dibuixant també amb quatre trets ben definitoris el caràcter de cadascun del integrants d’aquesta bicentenària trobada.
