La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge.
Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver de sortejar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX.
Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa.
No és la intenció de La Calòrica fer un curset d'història del que va representar el canvi europeu cap a l'economia liberal entre el capitalisme i la democràcia. I per això han convertit l'efemèride en una comèdia que té moments hilarants —excessivament hilarants fins i tot amb el perill que se'ls escapi de les mans— però que, a pesar d'alguns petits ajustos de tempo que no li farien cap mal, fa que els espectadors la segueixen amb el pistó ben despert.
«Le congrès ne marche pas» ha estat, em sembla, un salt al buit de La Calòrica —companyia encara jove, si es vol dir així, però que ja porta tretze anys de vida amb espectacles tan valorats com els tres més recents: «Firflay», «Els ocells» o «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda».
Amb «Le congrès ne marche pas» es proposen una altra fita en la seva trajectòria. I ho fan amb una producció ambiciosa, amb més intèrprets que mai i amb més tècnics i col·laboradors darrere el teló que mai, que ha comptat amb el suport de coproducció del Teatre Lliure i el Centro Dramático Nacional.
Amb totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló, després d'una minigira per Catalunya, els esperen a Madrid, on amb l'ambient escalfat que hi ha a hores d'ara, no seria estrany que, més que calories calòriques, a segons quins espectadors madrilenys els sortissin fogots. Qui avisa no és traïdor. I un es pregunta si el personatge de Pedro Gómez de Labrador, que interpreta amb tanta ironia Xavier Francés, serà vist amb l'esperit de sàtira que demana o com una ofensa al sagrat pedigrí del regne.
L'espectacle de La Calòrica té una característica que, tot i ser de factura catalana, el fa singular. Els intèrprets —personatges reunits a Viena— utilitzen el francès com a llengua koiné. Tots els intèrprets, doncs, han hagut d'aprendre's un text de rèpliques i contrarèpliques en francès que sona prou bé, però que té la justificació d'influència estrangera que és parlat per personatges que tenen l'anglès, l'alemany o el rus com a llengües pròpies, tres llengües més que també formen part, amb l'espanyol, del repertori del muntatge, convertint la comèdia en una singular proposta multilingüe, tot sigui dit, sense el popular "pinganillu" —digueu-ne “orellera”— que ha alterat tantes senyories d'un altre Congrés on últimament la ultradreta campa al seu aire.
Entre un vistós vestuari d'època, un espai escènic de poltrones color crema —que és el color de la monarquia absoluta— i uns passos de vals que aporten la coreografia del muntatge, la sàtira sobre el congrés fallit de Viena del 1814 va prenent forma amb una sorpresa darrere l'altra de la mà de cadascun dels personatges, ninots a banda, i amb una banda sonora bàsicament de Ludwig van Beethoven.
Des de l'amfitrió del congrés, el primer ministre austríac, Klemens von Metternich, que caracteritza la camaleònica actriu Júlia Truyol; fins al ministre d'afers estrangers del Regne Unit, que interpreta Marc Rius; el ministre d'afers estrangers de França, amb Carles Roig; el Tsar de Rússia Alexandre I, que interpreta Aitor Galisteo-Rocher; una princesa en mans de l'actriu Esther López; la mística religiosa que interpreta en rus Tamara Ndong; i un doblet d'una Lady acompanyant del ministre anglès, amb Roser Batalla.
A més de l'actor Xavier Francés, que ja he esmentat com a personatge amb montera, monolingüe amb traducció simultània i representant espanyol; i un cambrer que sembla que no hi sigui durant tot el congrés, l'actor Joan Esteve, i que té el privilegi de xuclar literalment de la mamella de la República i que es dispara al final com una de les revelacions del muntatge en un solo coreogràfic que fins i tot exalta l'auditori i l'empeny a la revolució.
Però com diu el primer ministre austríac, les revoltes cal avortar-les abans que comencin. Això, esclar, si es disposa d'una bona barricada per protegir-se. I ja se sap que, en teatre, fins i tot una barricada improvisada de fusta vella, com si fos una foguera de Sant Joan, és possible. (...)
