Si la minisèrie que es va presentar al Festival de Sant Sebastià i que va estrenar Movistar+ amb el títol de «Fácil» parteix de la mateixa novel·la que parteix l'obra teatral «Lectura fácil», títol homònim de l'escriptora andalusa establerta a Catalunya, Cristina Morales (Granada, 1985), cal dir d'entrada que les dues adaptacions s'assemblen com un ou a una castanya. I no només per la ubicació geogràfica, que la sèrie televisiva situa, com ho fa la novel·la, a la Barceloneta, amb elements paisatgístics i folklòrics evidents, i la teatral ho fa a Madrid —suposo que per raons personals del dramaturg i per la coproducció del Centro Dramático Nacional—, sinó que també difereixen pel tractament que cadascuna de les dues versions fa del tema de fons: el paper i el repte de les persones amb diversitat funcional enfrontades al món que els ha tocat viure.
Sí que el rerefons de l'obra teatral i la minisèrie és el mateix, però la lectura que fa cadascun dels dos registres, audiovisual i teatral, és totalment diferent. Per alguna cosa deu ser que l'autora de la novel·la, Cristina Morales, se sent més representada amb l'obra teatral que no pas amb la minisèrie. Entre les dues només hi ha un element comú: la presència de l'actriu catalana, nascuda a Sitges, Anna Marchessi, la que només arrencar la versió teatral d'Alberto San Juan s'autodefineix i es presenta com l'única “protagonista” de la pel·lícula.
Anna Marchessi, que va néixer fa trenta anys amb una patologia de paràlisi cerebral, ha fet dues carreres universitàries, un Erasmus, ha treballat de guionista i s'ha consolidat com a actriu. Queda dit. Com ella, tres intèrprets més de l'obra tenen alguna deficiència psíquica i es fonen amb els altres tres intèrprets —el gremi els anomena “normatius”— en un muntatge que és un crit d'alerta contra la discriminació i també un crit d'esperança per la llibertat individual de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, en una lluita constant contra el sistema: el social, el judicial, el dels prejudicis i les etiquetes.
Fa unes setmanes, l'estrena de l'obra «Cost de vida», a La Villarroel, va revifar el dilema sobre si és ètic o no que actors o actrius, diguem-ne novament “normatius”, facin els papers de persones amb discapacitat, com hi feien, d'altra banda memorablement, l'actor Pau Roca, en un paper d'un professor universitari amb paràlisi cerebral, i l'actriu Anna Sahun, amb una afectació tetraplègica després d'un accident.
En tot cas, Alberto San Juan juga amb foc i no es crema i a més obre una finestra de bat a bat que no s'hauria de tancar i dóna una excel·lent oportunitat a quatre intèrprets amb alguna discapacitat —també tenen paràlisi cerebral l'actriu Desirée Cascales i els actors Marcos Mayo i Pablo Sánchez— resolent en algun moment amb sobretitulat o veu en off les intervencions per exemple de l'actriu Desirée Cascales, en el paper de la jutgessa, en cadira de rodes, una de les intervencions més aplaudides després d'un minimonòleg estremidor.
«Lectura fácil» tracta també sobre el poder. Qui el té. Qui l'administra. Tracta de la discriminació de la dona. De la submissió de la ciutadania davant de normes, lleis i regulacions a vegades incomprensibles. Dels camins inescrutables de la burocràcia i de les travessies en el desert per aconseguir un ajut o un permís. «Lectura fácil» aposta per una arriscada escena de sexe amb fel·lació inclosa que, en temps de reculada al classicisme caspós, pot provocar encara la reacció ofesa d'algun espectador poc curat d'espants. L'escena no és o no hauria de ser cap revolució. Fa força anys, a pocs metres del Teatre Lliure, a l'altra banda de la plaça Margarida Xirgu, dins el Mercat de les Flors, l'aleshores jove director Roger Bernat també va provocar l'stablishment local amb una escena de sexe en viu que en alguns casos va congregar algun espectador repetidor en més d'una funció. Ara, en l'era del porno desbocat a Internet, la provocació i el morbo afegit no provoquen, segurament, el mateix efecte. Ben al contrari, marquen un pols a la convencional autocensura en la posada en escena políticament correcta.
El rerefons de l'obra «Lectura fácil» es basa en quatre noies (les representen Estefanía de los Santos, Anna Marchessi, Carlota Gaviño i Pilar Gómez), totes parentes pròximes en la ficció, que viuen plegades en un pis tutelat fins que una d'elles decideix fugir i okupar un habitatge. Hi ha un procés d'esterilització d'una de les noies i les altres han de declarar davant de la jutgessa sobre com viuen i com es relacionen les unes amb les altres. És en aquestes declaracions quan la dramatúrgia agafa més volada, a vegades, malgrat la delicadesa del tema, amb un cert aire d'humor que desprèn amb una brillant ironia el personatge de l'actriu Anna Marchessi.
La interpretació és coral, sensible i mesurada a la vegada. Sorprèn que algunes de les reaccions dels personatges, pròpies de la seva diversitat funcional, provoquin a vegades somriures discrets en bona part de la platea. El dramaturg i director Alberto San Juan ha reduït més de 400 pàgines de l'original a una dramatúrgia d'una cinquantena de pàgines i hi ha afegit alguns minimonòlegs, exempts en la novel·la, per acabar de relligar la seva versió lliure de «Lectura fácil».
Una hora i tres quarts d'una obra singular que la nit d'estrena a Montjuïc es va veure afectada per una interrupció, a causa d'una fallada tècnica elèctrica, superada amb professionalitat per la companyia i amb resignació pels espectadors, com si esperessin aparcats en un comboi de Renfe, i que van tenir l'oportunitat d'assistir a una mena d'assaig general o “work in progress” de propina. Això sí, sense entrepà de xoriço, com els entrepans que es cruspeixen quan s'envolen, camí de la llibertat, les quatre protagonistes de «Lectura fácil». (...)
