Lectura fácil, la novel·la de Cristina Morales que fa cinc anys va sacsejar l'endormiscat i previsible panorama literari espanyol, compta des de fa uns mesos amb una adaptació teatral a càrrec d'Alberto San Juan. Estrenat el novembre passat al Centro Dramático Nacional ‒amb coproducció de Bitò‒, el muntatge es pot veure ara al Teatre Lliure. El director, que també va elaborar la dramatúrgia ‒després que Morales refusés de fer-ho‒, vol arribar al públic i entretenir amb humor, però sense renunciar a la càrrega subversiva del text original. Allà on posa el focus, sobretot, és en els múltiples mecanismes pels quals els individus es veuen quotidianament obligats a sotmetre's a un poder omnímode i deshumanitzador.
Quatre dones amb un vincle de parentiu i diferents diagnòstics de diversitat funcional conviuen en un pis tutelat que corren el risc de perdre per “inadaptació” al sistema; la seva peripècia servirà per mostrar en termes molt extrems una opressió generalitzada. L'escenografia de Beatriz San Juan evoca una mena de dispositiu de vigilància o reclusió, amb uns murs grisos que remeten a l'imaginari institucional, una porta permanentment tancada i un llum inquisitorial propi dels interrogatoris. En aquest espai, on predomina el desgast, la sordidesa i la fredor ‒la il·luminació de Raúl Baena l'anirà tenyint de tonalitats més adients per evocar el centre terapèutic, l'escola de dansa, un pis okupa i, fins i tot, el metro de Madrid‒, el sofà és l'element que remet a l'àmbit domèstic. La música original de Fernando Egozcue resulta una mica massa invasiva en la presentació, però va trobant la manera d'ambientar orgànicament les diferents escenes. El que més destaca, amb diferència, és el treball actoral dels intèrprets, amb menció especial per al moviment ‒decisiu en la definició i caracterització dels personatges‒, que ha anat a càrrec d'Élise Moreau, Elisa Keisanen i la mateixa Morales, membres d'Iniciativa Sexual Femenina, col·lectiu de dansa contemporània amb una perspectiva feminista, llibertària i antiacademicista.
L'inici es perfila volgudament caòtic, perquè hi conviuen de manera promíscua i promissòria diferents motius ‒cançons, lemes, balbuceigs, masturbacions‒ que després es desplegaran dins una mesurada estructura. Carlota Gaviño ‒actriu que vam poder veure a Las canciones de Pablo Messiez‒ interpreta la Marga, per a qui l'okupació d'un habitatge representa l'única possibilitat de fugir de l'opressió familiar i la tutela estatal. Val a dir que resulta enormement subversiva i alliberadora la manera que té aquest personatge de buscar sexe o d'avantposar la seva iniciativa ‒sexual femenina‒, sense performar bellesa ni seducció. De fet, l'atordiment i la desgana amb què es mou semblen desdir de la seva pulsió sexual. En canvi, en una de les escenes de més temperatura emocional, s'esplaia en un riure pur i encomanadís que en certa manera les salvarà a totes.
La Patri, interpretada per una espaterrant Pilar Gómez ‒una actriu que ja havia col·laborat amb San Juan a Mundo obrero‒, intenta interioritzar, per motius merament pràctics o logístics, la llengua normalitzada. Temorosa que els prenguin el pis tutelat, s'esforça a demostrar autocura, higiene i prestacions domèstiques, així com a adequar la seva expressió verbal al políticament correcte. Però tot allò que procura filtrar o ocultar imposant un ferri control sobre les seves paraules ho acaba deixant entreveure en la seva gestualitat desbaratada. El seu llenguatge corporal arriba al paroxisme expressiu quan la impotència i la desesperació la porten a cridar i a rebolcar-se per terra.
Anna Marchessi, actriu amb paràlisi cerebral que ha participat, sense anar més lluny, en la sèrie televisiva Fácil ‒adaptació fallida, a càrrec d'Anna R. Costa, de la novel·la de Morales‒, interpreta aquí l'Ángeles, que es postula, molt graciosament, com l'autèntica protagonista de l'obra, perquè és qui escriu la novel·la per WhatsApp i de conformitat amb el sistema de lectura fàcil, que la porta a explicar innecessàriament moltes de les paraules que utilitza. Val a dir que la ingenuïtat del procediment i l'èmfasi en algunes definicions òbvies acaba impregnant d'ironia el seu discurs. Ella és l'encarregada de deixar constància de la peripècia conjunta de les quatre, i, justament perquè recorda molt bé l'infern d'on venen, sap que tenen una bona raó per romandre submises: que no els facin la vida més impossible encara.
Trobo a faltar que l'obra comenci amb la mossegada verinosa de la duríssima i lúcida Nati ‒tremenda Estefanía de los Santos‒, així com algunes de les formulacions clarividents en què es prodiga la més radical de totes. A la novel·la, definia l'alienació com el fet d'identificar els propis desitjos i interessos amb els del poder, i celebrava també la feliç absència de seducció que hi ha en el fet de regalar significats ‒enfront del fàstic retòric associat a la vulgar venda d'idees‒. Entre els seus excessos a l'escenari ‒molts menys que a la novel·la‒, destaca l'escena en què titlla la jutgessa de “paridora del sistema” i l'acusa d'actes terroristes contra la població dissident. Amb virulenta loquacitat ataca el feixisme terapèutic, la castració farmacològica i el paternalisme d'un sistema que frisa per extirpar-los el poder a les dones radicalment lliures.
Després d'haver reduït decisivament el material de base, San Juan hi va afegir empelts textuals breus i poc rellevants ‒sobretot en el cas de Marcos Mayo i Pablo Sánchez‒, com una manera d'atorgar més protagonisme als actors que interpreten personatges aliens al nucli familiar. En canvi, cal destacar l'excurs inesperat i potentíssim de Desiree Cascales Xalma, que, des de la cadira de rodes que defineix com el seu carro de combat, expressa de viva veu les seves estratègies quotidianes per jugar a provocar incomoditat en els seus veïns, impostant més dificultats de les que té, a fi d'aconseguir que la condescendència dels normalitzats es transformi en por o en fàstic.
San Juan amplifica la potencialitat teatral dels personatges, molt ben definits, i encreua les rèpliques de diferents situacions que fa confluir en escena, jugant també eficaçment amb el flashback; penso sobretot en el final, en què la reclusió i el règim farmacològic es contraposen a l'esperança alimentada en el passat. El canvi de ciutat ‒Madrid en comptes de Barcelona‒ no és tan traumàtic com podria semblar, sobretot perquè es prioritza aquí, per damunt de qualsevol plasmació crítica de l'activisme i la (micro)política catalana, és la lluita de quatre dones que l'únic que demanen és “la accesibilidad universal al goce, a la politización y a la vida deseosa de ser vivida y no mediatizada por los dominadores”, mentre el sistema, sempre eficient quan es tracta de prevenir qualsevol forma de diversitat o confrontació, els imposa mecanismes de control, homogeneïtzació i repressió. Tot es tensa vers el conflicte estructural que suposa tenir l'Estat en contra, amb tota la indefensió que això comporta, però també amb moments de forta disbauxa i contestació.
Contra la retòrica de l'administració i la hipocresia quotidiana, el que predomina en aquesta proposta és un llenguatge directe, sense filtres, i un moviment brut, volgudament inelegant i matusser, que inclou també escenes de sexe. Hi haurà qui, comparant-lo amb la novel·la, no trobi l'espectacle prou transgressor, però el cert és que constitueix una bona sacsejada ‒sobretot per als qui no hi vagin avisats‒. Cal celebrar, en tot cas, que els teatres públics produeixin o programin muntatges com aquest.
Article publicat a Núvol el 19 d'abril de 2023
