La Pepa és una nena vital i amb una gran imaginació que acaba de perdre la seva àvia i està intentant adaptar-se a una nova escola, uns nous amics i una nova ciutat. Enganxada a una manta que l’ajuda a dormir i enfadada amb les seves dues mares perquè no recorden la recepta de les croquetes de l’àvia, la Pepa emprendrà un viatge cap al País del Xim Pum, l’indret màgic on van a parar les coses oblidades. Mentre les seves mares intenten organitzar el comiat de l’àvia i protegir la seva filla de la tristesa que li suposaria assistir a l’enterrament, la Pepa passarà emocionants aventures amb els seus nous amics: dues nenes de l’escola, un xumet esbojarrat, una barrufeta xunga, un recepcionista esvalotat i una croqueta gegant, per acabar descobrint… que potser no era tan dolent trobar a faltar.
El dol per una àvia, el dol per una ciutat, el dol pel gust d’una croqueta, el dol per un record, el dol per un objecte perdut, el dol de fer-se gran. El dol per tot allò que estimem. És bo, sentir-lo? O hi hem de passar de puntetes? Les croquetes oblidades parla de la possibilitat de viure totes les parts de la vida, també les que a vegades ens poden fer mal. Perquè si no travessem aquests paratges, petits i grans podem trobar a faltar algunes de les coses que hi hauríem après.
La companyia de teatre familiar Les Bianchis estrenen, per fi, una producció prevista pel curs passat i que la Covid va aturar en sec. Es tracta d'una nova comèdia fantasiosa amb alguns tocs d'emoció. Hi ha una aventura contínua que podria recordar a l'Alícia al país de les meravelles, a La història interminable o al Jumanji, des anys 90. I, de rerefons, hi circula la pèrdua que fa humitejar els ulls per moments. Al menú infantil de macarrons li escampa una vinagreta que esclat en la pail·les emotives de fills i adults.
La peça, àgil i imaginativa, convida a recordar les tardes, me la mort de l'àvia amb molta més naturalitat i enteresa que la mare. Les Bianchis (Les clinck, va ser la seva peça anterior) insisteixen en un món carregat de fantasia en el que també hi coincideixen amb Càudia Cedó (Una gossa en un descampat, Tortugues: la desacceleració de les partícules, o L'home sense veu) que n'ha estat la dramaturga.
Les croquetes de l'àvia són un recurs tant identificable per a tothom que s'ha convertit, sovint, en ganxo d'anunci a la tele. Aquí, les croquetes simbolitzen la pèrdua del seu contacte: Ja mai més podran celebrar les croquetes però tampoc la seva conversa tendra i pacient i els seus detalls fets a mà, com la manta suau per abraçar-s'hi i dormir des de criatura. La màgia de Les Bianchis (Israel Solà sap despullar l'espai de pel·lícula en el més essencial, per reivindicar el joc imaginatiu de la criatura) permet convertir en personatge la manta perduda, però també un xumet i una Barrufeta en una mena de sala en la que no se sap ben bé que o a qui s'espera amb una rata arxivera de recepcionista. Una fantasia grotesca que aconsegueixen fer-les creïbles les ganes de joc de les intèrprets.
La mort, la pèrdua, no s'ha d'amagar. Quan es fa, sovint, provoca més dolor. En canvi, sí que es pot viure la pèrdua (d'un ésser estimat, d'un objecte o de la infància) amb un punt de dolor però mantenint-la amb un somriure en el record. Cedó escriu amb intel·ligència que l'angúnia de després del "Chim-pun!" se la supera amb la il·lusió de "Ta-chan!". Cada nova etapa convida a noves experiències sense necessitat d'anul·lar les anteriors: Un adult és també un infant que s'ha fet gran. I, per tant, aquesta obra commou i diverteix tant a nens com als seus pares, tiets i avis. Aquesta és la màgia de les croquetes....