Les dones sàvies

Teatre

informació obra


Adaptació:
Ricard Farré, Enric Cambray
Direcció:
Ricard Farré, Enric Cambray
Composició musical:
Gerard Sesé
Coreografia:
Júlia Bonjoch
Intèrprets:
Ricard Farré, Enric Cambray
Escenografia:
Enric Romaní
Il·luminació:
Adrià  Aubert
Vestuari:
Marc Udina
Assesoria de moviment:
Júlia Barceló
Producció:
El Maldà
Sinopsi:

1672, França. Molière i la Companyia del Rei estrenen una comèdia de costums amb un embolic familiar on s’hi recull l’afany de saber de les dones i posa en evidència un poeta mediocre i cregut de l’època.

2016, Catalunya. Molière i només dos actors estrenen la mateixa comèdia de costums amb un embolic familiar on, amb un joc interpretatiu que trenca les convencions, s’hi recull la burla dels pedants d’avui dia.

Ricard Farré i Enric Cambray, finalistes a artista revelació als Premis de la Critica 2016 per aquest espectacle

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les dones sàvies

25/10/2017

Riure amb el clàssic

per Iolanda G. Madariaga

Les dones sàvies ha esdevingut ja tot un èxit de crítica i públic. La funció torna al Maldà després de voltar per uns 30 teatres de Catalunya i haver estat aplaudida en el Festival de Teatro Clàsico de Almagro -en la seva versió en castellà (una adaptació que no és cosa menor). Les claus d’aquest èxit són principalment tres. Una atrevida dramatúrgia de Lluís Hansen que connecta la comèdia de Molière amb el present. Sense deixar el llenguatge del XVII o jugant amb ell, la comèdia fa referència a personatges molt mediàtics de l’actualitat, també inclou alguns temes musicals populars i d’altres d’originals que la porten cap a un teatre de bulevard. De fet, Molière va fixar uns arguments extrets del “teatre de fira” de la seva època i universalitzà uns estereotips que perduren. El plantejament és el d’una comèdia estripada i quasi clownesca on el transvestisme esdevé un motiu afegit. Sota l’aparença d’una comèdia d’embolics familiars, hi ha la voluntat de riure’s de la pedanteria d’alguns personatges i desemmascarar el què s’amaga darrera de la seva “posse”. D’altra banda, com en els millors espectacles de pallassos, els propis actors es lliuren a la tasca d’interpretar uns vuit personatges, els rols dels quals arriben a alternar-se i superposar-se transgredint els gèneres amb transvestismes i sintetitzant-los en una encertada expressió mínima de traç gruixut. Enric Cambray i Ricard Farré, precisos caricaturistes, fan un exercici de virtuosisme actoral passejant per l’estret fil que uneix l’actor al pallasso. Tenen un bon text entre les mans al que saben treure-li tot el suc, al ritme accelerat que demanen els nostres temps. Estem davant un espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic, un espectacle que per les seves característiques tècniques, es susceptible d’adaptar-se a espais molt petits, com ho és la sala del Maldà, i que hauria de continuar voltant pels teatres.

Trivial