Les dones sàvies

Teatre

informació obra


Adaptació:
Ricard Farré, Enric Cambray
Direcció:
Ricard Farré, Enric Cambray
Composició musical:
Gerard Sesé
Coreografia:
Júlia Bonjoch
Intèrprets:
Ricard Farré, Enric Cambray
Escenografia:
Enric Romaní
Il·luminació:
Adrià  Aubert
Vestuari:
Marc Udina
Assesoria de moviment:
Júlia Barceló
Producció:
El Maldà
Sinopsi:

1672, França. Molière i la Companyia del Rei estrenen una comèdia de costums amb un embolic familiar on s’hi recull l’afany de saber de les dones i posa en evidència un poeta mediocre i cregut de l’època.

2016, Catalunya. Molière i només dos actors estrenen la mateixa comèdia de costums amb un embolic familiar on, amb un joc interpretatiu que trenca les convencions, s’hi recull la burla dels pedants d’avui dia.

Ricard Farré i Enric Cambray, finalistes a artista revelació als Premis de la Critica 2016 per aquest espectacle

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les dones sàvies

11/10/2016

Un altre encert del Maldà

per Toni Polo

“Des d’un punt de vista dialèctic, les voluntats d’aprofundir en aquest tema consoliden criteris absolutament dispars”. Clar i català. Un argument que “domina el pensament de llevant fins a ponent”. Una dels milers de combinacions del joc 5x10 que genera infal·libles frases tertulianes per opinar absolutament de tot i dictar sentència que ens mostra l’incombustible, elegantíssim, perfectíssim, admirabilíssim senyor Cunill. És la hipocresia descarada i irritant que volia denunciar Molière cap al 1600 i que encara es denuncia avui dia.

Ell, el senyor Cunill (qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència), és l’escollit per casar-se amb l’Enriqueta, filla de la dona sàvia Filaminta i del manipulable Crisal, i, atenció, l’embolic està servit, enamorada de Clitandre.

Ricard Farré i Enric Cambray s’ho fan tot a escena. Amb un domini absolut del gènere que els permet des de recitar en un català hiperacadèmic fins a convertir l’obra en una peça del Polònia, es van caracteritzant contínuament en tots els personatges i, quan no hi arriben, no hi ha cap problema a parlar amb una perruca, amb una cadira o amb una còfia de minyona. Quan hi ha talent i s’està a gust damunt de l’escenari, un pot fer el que vulgui.

Els dos actors esperen el públic a l’escenari mentre ho acaben de preparar tot. És igual que no acabin mai de preparar-ho, és una part essencial del joc escenogràfic: un biombo multifuncional (rere del qual hi pot aparèixer qualsevol cosa), un penjarroba, un parell de cadires, un vestuari reversible i molt maquillatge donen color a una obra molt ben enfocada, crítica, agosarada i molt divertida.

Les referències a l’actualitat ens fan pensar que poc hem prosperat des de l’època de Molière... Segur que en Josep Cuní no se sentirà agredit per l’excel·lent paròdia de Cambray. També aquest tipus de personatges entren en un joc que pren la llengua (catalana, en aquest cas) com a eina de crítica social. L’estirada Filamenta és la representació de tota una classe que viu de les aparences, del quedar bé, del què diran i del com ho diran. És comprensible que l’excusa per fer fora la minyona sigui que “combina ‘pas’ amb ‘res’, quan amb una negació n’hi ha prou. Això és un pleonasme! Un atemptat contra la gramàtica catalana!”

L’embolic es va recargolant al llarg de l’hora i poc més que dura la funció, però crec que no és fer un espòiler dir que tot acabarà bé. El pare de l’Enriqueta intentarà canviar les coses però serà la minyona (sí, la que parla com un bàrbara!) qui acabarà agafant la paella pel mànec. Tothom es conformarà. (Ens quedem amb un dubte: com reaccionaria la senyora Filamenta a la polèmica dels accents diacrítics?)


Trivial