Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

informació obra



Intèrprets:
Jérôme Billy, Charlotte Farcet, Patrick Le Mauff
Composició musical:
Michael Jon Fink, Jérôme Billy
Músics:
Jérôme Billy
Escenografia:
Emmanuel Clolus
Vestuari:
Emmanuelle Thomas
Il·luminació:
Sébastien Pirmet, Gilles Thomain
So:
Michel Maurer, Jérémie Morizeau
Ajudant de direcció:
Alain Roy
Vídeo:
Olivier Petitgas
Autor:
Itsaso Arana
Dramatúrgia:
Itsaso Arana
Sinopsi:

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l'últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l'Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l'assassinat d'un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s'agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d'avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l'any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l'experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d'Èdip Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.


Crítica: Les Larmes d’OEdipe (Des mourants)

22/07/2017

Èdip té prou ombres com per aprofundir-lo encara més en la desgràcia

per Jordi Bordes

Aquesta peça està pensada (i respon molt bé) com a díptic amb Inflammation du verbe vivre. Si la primera es recolza en un viatge en què el cinema és peça indispensable, en aquesta segona, l'estaticisme és la seva moneda principal. No hi ha pràcticament moviment. Només conversa. Mouawad es bandeja el drama d'Èdip amb pocs minuts per aprofundir en la desgràcia del seu personatge amb Antígona i amb una tercera veu (la que els acull, en una Atenes del segle XXI i que, en realitat és un altre exiliat, arraconat com la majoria dels ciutadans que estan preparant una revolta, una nova venjança,una nova escalada de violència per fer-se valdre davant la impunitat policial i política). Mouawad presenta aquesta peça, altra vegadam, preguntant-se per la deriva d'una Grècia democràtica. Per la perversitat de l'Hades que castiga. És una obra carregosa, lenta. Que si s'hi connecta es pot disfrutar íntimament,. Pero és difícil està en disposició de fer-ho si se surt d'una muntatge de prop de tres hores. Es podria haver resolt (tant la primera com aquesta segona ) aturant-se molts menys als meandres. Agafant el camí més ràpid del GPs. Mouawad és un autor de foc lent, que demana una poètica del dolor, i que busca un espai per a la sorpresa,per a la reconciliació amb la humanitat. Alfredo Sanzol va fer una altra dramatúrgia sobre Èdip, que es va poder veure el Nadal del 2015 al Lliure. Buscava humanitzar-lo, situant els personatges en una taula familiar. I amb un cor reduït. Se centrava en el drama. No és el cas de Mouawad. És millor superar-lo (un cop haver traçat la perversitat del destí que converteix Èdip en un monstre a ulls dela seva comunitat). En tots dos casos, entenen que és imprescindible apropar  el mite a l'actualitat. En el cas de Mouawad, seria ideal aplicar una escapçada molt gran perquè la bellesa de la imatge estàtica (amb subtils sorpreses com quan les ombres es desenganxen dels personatges) respiri millor i no castigui als soferts espectaors i fidels que ja han assistit a la primera part.